Nikolai Semiónovitx Leskov és un d’aquells, tants, escriptors russos que, malauradament, tendeixen a ser oblidats pels que ni tan sols han arribat a conèixer-los. ~ Llegint aquesta obra que presentem ara ací, “La rialla i l’aflicció”, em va venir al cap la idea que el realisme rus sovint sembla una meravellosa faula, un conte de fades impossible. En aquest cas, més que no pas fades, hi hauria donyets trapelles, o, com veurem, ‹àngels› que s’abaten sobre el protagonista per a infligir-li, una vegada i una altra, vergassades o cops d’assot o de bastó, sense concessions ni clemències, des del primer moment fins a la fi... No cal dir que els càstigs són de tot tipus: des dels merament corporals fins als més altament espirituals. Però el regust final que et queda havent-la llegit (i, potser, rellegit, car no amagarem que es tracta d’una obra que no per amena allunya de si la densitat del seu contingut) és que Rússia, i, per extensió, la Rus (que ja sabeu que no és ben bé el mateix), es presenta com una terra mítica on resulta possible tot el que seria impossible en qualsevol altre país. Ja ho diu el protagonista mateix amb unes altres paraules: «Tothom dona per descomptat que a la Rus la vida resulta avorrida per la seva monotonia i a cercar distraccions es marxa a l’estranger. Per la meva banda jo assegure i tindré l’honor de demostrar-vos que la vida enlloc més no és tan exuberant en les coses més variades i inesperades com a Rússia. Si més no jo, marxe d’ací a l’estranger justament per a, en l’intent d’un descans, apartar-me del calidoscopi bigarrat de la vida russa.» Aquesta obra és, doncs, justament això: un calidoscopi de vida russa, de vegades delirant, de vegades hilarant, però sempre sorprenent i corprenedor. D’entrada, observem només la descripció física d’alguns personatges i intentem representar-nos-los mentalment: «...una figura enorme que infonia respecte, abrigada amb una infinita pellissa de llop...»; «...un jove alt i esvelt amb una bona pellissa d’ós rentador cenyida amb una faixa de llana pentinada roja; al cap portava un barret de petimetre, de pell de foca...»; «...la seva cara pàl·lida, la seva bata de bigarrada ‹termolama›, la vermella corbata de ‹gro-gro› i el barret alt de pell de rabosa acabat en punta...»; «...aquella massa anava embolicada amb una enorme pellissa negra d’ós amb un coll ample que queia fins a la cintura mateixa i unes mànegues que arribaven fins a terra...» Fuu... De personatges així, l’aspecte només, pel que fa a la indumentària tan sols, ja és més propi de rondalla que no pas de relat verídic i autèntic d’una realitat: aquella, la d’aquell lloc i aquell temps. ~ Ara bé, la intencionalitat de l’obra és satírica, dins d’una certa tradició literària russa que va per aquest camí. Els personatges, tot i que ‹reals› (amb el significat d’‹autèntics›, ‹versemblants›, ‹possibles›), són alhora caricatures, grotesques en alguns casos. ¿Hem dit ‹grotesques›? El cert és que en algunes situacions aflora de sobte l’esperpent més autèntic i inesperat. Observem per exemple: «Aquell pobre armeni amb el nas foradat i cosit amb una metxa de candela...» ¿Què és això? ¿Un nas cosit amb una metxa de candela? ¿Un gall dindi rostit embolicat amb paper de sucre? ¿Un capità de l’exèrcit amb papillotes als cabells i maneres de dama de la cort? ¿Un senador transformat en home-ós que es posa a pegar un gec d’hòst..., és a dir, de cops de puny a un pobre mestre de postes? Digueu-me novament: ¿és això ‹realisme› rus... o ‹fantasia› russa? Doncs algú podria afirmar: una cosa és i l’altra, perquè no hi ha motius per a pensar que els models presos per Leskov no puguen haver tingut una base de realitat. Per tant, vet ací el ‹realisme fantàstic› rus, un sub-gènere, que no tindria ben bé res a veure amb el ‹realisme màgic› d’altres literatures. ~ Pel que fa a la caricatura, en Leskov, tanmateix, presenta aquesta especificitats com ara que amaga al darrere, en cada cas, algun fons de raó, algun pòsit de trellat: de sobte, el personatge caricaturesc (caricaturitzat) amolla, enmig del seu discurs, alguna cosa, si no assenyada, no del tot desaprofitable; potser partint del que diu el proverbi: «Ment, ment, i la veritat diu a la gent», que en el seu moment apareixerà reproduït en l’obra mateixa (dit siga de passada: ja sabeu que en bona part de la literatura russa clàssica del segle XIX els proverbis o les sentències populars tenen una gran importància en general). ~ Rússia és per al protagonista (per tant, per a l’autor), un amor impossible. Com aquell que deia: «Ni amb tu ni sense tu puc viure», però ací queda expressat d’una altra manera: «L’estime força quan no la veig [Rússia] i m’irrite sense mesura contra ella quan hi visc.» De fet, l’obra comença ja d’antuvi amb un retret: «...a la Rus els millors homes són esbatussats per una cosa o altra...», que es podria dir que és el fil conductor de tot el que llegirem a continuació. Però també: «¡És terrible! Per totes bandes la ximpleria empeny i s’afanya. Les absurditats i les disputes fan de xuclador sobre tothom...» Un altre retret, en aquest cas amb un to irònic i dirigit a un àmbit concret que l’autor coneixia molt bé: «¡Quina literatura més meravellosa, amb la mentida com a ideal!» ~ Paral·lelament, hi ha diverses qüestions que també van traient el cap al llarg de tota la novel·la (la tradició literària russa no la considera com a ‹novel·la›, sinó com a ‹póvest›, narració o relat llarg): la fatalitat (òbviament); la corrupció (de tots els estaments i ordres públics, començant pels jutges i anant cap amunt i cap avall de l’escalafó d’actors socials); la traïció o delació (sovint per a obtenir un ascens o simplement un manteniment del lloc on es presta el servei, pel que fa als militars, als funcionaris, fins i tot als homes d’església...); i, sobretot, la ineficàcia d’unes reformes de tipus liberal que no fan sinó resoldre mínimament (de manera cosmètica) els problemes tot agreujant-los en altres aspectes o directament introduint problemes nous. ~ Quant a això, es podria dir que l’obra s’estructura en dues parts clarament diferenciades, pel que fa tant als fets narrats com al to adoptat i a l’estil o enfocament en cadascuna d’elles. En la primera part, el protagonista narra les seves aventures d’infantesa i joventut, en un món previ a les reformes. En un determinat moment, marxarà (de fet, tornarà) a l’estranger, on viurà diversos anys. La (re-)tornada a Rússia el deixarà una mica destarotat, desubicat, ja que, durant la seva absència, s’han produït canvis importants en el país. «He de reconèixer -dirà el protagonista- que jo no esperava res de tot això i no em creia res. D’aquesta manera, per a vergonya meva, no tan sols no vaig prendre part en el més petit detall, sinó que fins i tot em vaig sorprendre havent advertit que això ja no eren només converses liberals; s’havia fet molta cosa irrevocable de la qual cap bromista no hauria tingut ganes de fer facècies.» I dirà explícitament ‹bromista› i ‹facècies›, ¿us n’adoneu? La primera part, doncs: la rialla. Ens ho confirma aquesta altra frase: «...era com si la gent haguera deixat de fer les seves habituals ganyotes i facècies i haguera pres les coses seriosament.» L’aflicció vindrà a continuació, quan quedarà constatat, pas a pas, que tots aquests canvis, si de cas han fet alguna cosa, ha estat només desplaçar els vells problemes per a posar-ne de nous al seu lloc. ~ Tanmateix, la divisió de l’obra en dues parts (rialla i aflicció) no la fa l’autor de manera clarament definida; l’assenyalem ací simplement com a proposta ni seriosa, ni formal, ni definitiva, ni res. Òbviament, tant una cosa com l’altra, recorren o impregnen el conjunt de l’obra, perquè en ella no seran pocs els moments en què el lector no sabrà què cal fer: ¿riure o plorar? D’alguna manera, tot és tragicòmic; i, de fet, si la paraula ‹tragicomèdia› haguera existit, com a tal, en la llengua russa, hauria fet un encara millor títol per al llibre; però sembla que no existeix en rus l’equivalent d’aquest oxímoron inventat per altres més meridionals tradicions literàries. ~ En aquesta tragicomèdia satírica, Vataigkov, el protagonista, no és cap heroi; és tot el contrari: un antiheroi, una mena d’ase (tot i que no és cap ximple) que rep tots els colps, com a exemple del que ja s’ha enunciat en les primeres pàgines. Fins i tot, arriba a ser, sobretot en la segona part, un personatge més aviat passiu, ja que ell, ben bé, no fa res especialment rellevant; això sí: va entrevistant-se amb tota una plèiade de personatges secundaris cadascun dels quals, al seu moment, explicarà la seva pròpia història i, a dins d’ella, sovint sub-històries o episodis de segon i de tercer nivell (la qual cosa exigeix, per cert, una acurada tècnica literària per part de l’autor). Això ho comentarem després perquè mereix una atenció particular. Així, per la novel·la aniran entrant i sortint tot un enfilall d’actors socials de l’època, degudament caricaturitzats, com ja hem dit suara: mestres de postes, consellers secrets, ajudants de cambra, prínceps, burgmestres, degans de la noblesa, agents policials, popes, popesses, capitans, hússars, generals i mullers de generals, diaques, sagristans, bisbes i auxiliars bisbals, doctors, mediadors, jutges, caps de policia, comerciants, burgesos, oficials d’aquells que s’ocupaven de proveir de cavalls l’exèrcit, homes del zemstvo, censors postals... (¿Censors postals?) Tot un jardí de floretes, cadascuna amb el seu perfum, amb els seus encants i els seus enganys particulars. ~ Curiosament, una idea es repeteix sovint pel que fa al lloc que cadascú ocupa, i és la manca de capacitats. Alguns exemples de diversos personatges i diferents moments de l’obra: «...i no aprofita de cap manera per a aquest servei...»; «...vull dir que per al nostre temps més aviat no aprofiten...»; «...no aprofitava per a cap feina...»; «...per a tal feina no tinc jo capacitats...»; «...jo manque totalment de capacitats per al servei militar...»; «...jo mateix sé que no aprofite per a aquest servei...» En aquest curiós món cap-girat, sembla que no hi haja ningú que, per capacitats, s’adiga al lloc de servei que li ha tocat: o bé els altres pensen que tal individu no té capacitats, o bé és un mateix qui té assimilada tal creença (de vegades interessada, i, per tant, forçada). Tots els personatges, per tant, ocupen llocs que no els corresponen, que no els pertoquen, o que els altres consideren que no els pertoquen, i així es manifesta explícitament en reiterades ocasions; és aquesta reiteració el que resulta xocant. En aquest sentit, la situació més esperpèntica veurem, cap al final de l’obra, que és la d’un cert senyor que ací anomenarem amb la inicial ‹K› (no espatllarem l’efecte sorpresa); però aquest, tanmateix, no té consciència de les pròpies incapacitats, ans al contrari; d’ell, el general Pérlov, un altre dels personatges, en dirà: «Vet ací qui en el nostre segle a tots dona gust, qui dona el to a tots i qui s’instal·la a la terra millor que ningú.» ~ D’altra banda, el cinisme és també un element important en la caracterització de molts personatges de l’obra, i recuperem ací (que mai no està de més) la definició de diccionari: cínic és aquell que, impúdicament, fa gala de no creure en, o no practicar, la rectitud, la moralitat, la sinceritat o les màximes de tipus ètic pretesament implantades o imperants en el seu temps. Justament d’això fan ostentació, d’una manera més que impúdica, diversos personatges de l’obra; si el segle XVIII va ser el de les llums de la il·lustració i de l’esperança en el millorament de la raça humana amb la pràctica de la raó, la solidaritat o la fraternitat i la divulgació del coneixement, el segle XIX va ser el de les ombres del cinisme, després del que potser seria una etapa de transició, o un solapament, amb un romanticisme que acabaria derivant, com a contrapunt, en un moviment de ‹sentiments civils› i ‹liberals›. I és curiós perquè aquesta obra de Leskov, en un determinat moment, arriba a trencar un sac: aquell dins del qual una certa perspectiva històrica havia ficat tots tres conceptes junts i barrejats: ‹romanticisme›, ‹sentiments civils› i ‹desig de llibertat›. L’autor deixa molt clar el seu punt de vista expressant-lo així per boca del nebot del protagonista: «...aleshores era el segle del romanticisme i de la poesia, i hi havia escriptors d’aquell caràcter; [...] el segle actual [en canvi] era el dels sentiments civils i de la llibertat.» Potser m’equivoque de mig a mig, però, amb la informació que tinc avui en dia, crec que aquest posicionament, aquest matís pel que fa al romanticisme, no es troba en gaires autors, ni del XIX ni dels posteriors. No soc, ni de lluny, historiador de l’art, i pose a la consideració dels entesos en aquesta disciplina l’opció d’obrir o potser reobrir un debat sobre aquest punt. ~ En realitat, qui en “La rialla i l’aflicció” vulga trobar debats oberts que ens arriben fins a l’actualitat, tindrà moltes ocasions de donar-se sucoses satisfaccions. N’hi ha per a agafar pa i sucar-hi. L’obra ja comença fent referència (tot i que d’una manera molt velada i subtil, no explícita) a l’annexió de Crimea a l’Imperi Rus l’any (atenció) 1783, cosa que (suposem) vindria a ser com una mena de fita històrica que donaria pre-inici al temps ‹modern› del món de Leskov; i diem ‹pre-inici› perquè tal vegada l’inici ‹real› vindria marcat més aviat per una altra fita cabdal en la història russa, una mica posterior, igualment referenciada molt breument en l’obra: la guerra Pàtria de 1812 contra la invasió de Napoleó. En la trama de la història narrada per Leskov, tenen especialment importància (tot i que indirectament) dues dates: el 14 de desembre de 1825, i el 18 de febrer de 1855. En el primer cas, es tracta de la revolta decabrista a la plaça del Senat de Peterburg; en el segon, el dia de la mort del tsar Nikolau I, que va ser considerat en el seu moment com un punt d’inflexió en la història del país. Llavors apareix Herzen amb les seves publicacions des de Londres, i, mentrestant, van produint-se algunes reformes considerades liberals a Rússia, en absència del protagonista de la història, que, com ja hem dit, es troba en aquells moments a l’estranger. Així, tenim la reforma dels pagesos de 1861, la creació del zemstvo (1864), noves lleis per a economitzar els recursos de l’estat... En conjunt, “La rialla i l’aflicció” mostra des de dins, a peu de carrer, i des de la mirada d’un particular que ho va (literalment) patint tot en carn pròpia, la història russa de bona part del segle XIX; una història que cal conèixer i entendre per a fer-se càrrec de problemes que ens arriben fins avui en dia. De fet, és que algunes coses semblen no haver canviat gens ni mica des d’aleshores ençà. El lector quedarà garratibat, esbalaït, en comprovar que alguns patrons que reprodueix Leskov en la descripció novel·lada del seu temps ressonen d’alguna manera en l’actualitat. Resultarà inevitable arribar a una conclusió, després de llegir els (potser una mica aspres) exabruptes del ja esmentat general Pérlov: pel que fa a Rússia, Europa incorre una vegada i una altra en les mateixes incomprensions i comet una vegada i una altra les mateixes errades. Això ho feia Europa (Occident en general) ja en el temps de Leskov i igualment continua fent-ho ara. Els patrons són els mateixos; calcadets. ~ Però no és només això. Sorpresos quedarem quan constatarem que en la història de “La rialla i l’aflicció” apareixen amb tota normalitat conceptes que la (post-)modernitat del segle XXI, amb tota la seva arrogància, creu haver inventat. Així, veiem que en l’obra hi ha personatges que posen «en marxa una sabateria femenina ‹amb principis raonablement econòmics›...» (avui en dia, d’això, en diríem ‹comerç just›, ‹sostenibilitat› o ‹economia socialment responsable› segons la terminologia txatxi-pilungui políticament correcta del nostre temps); veiem també que alguns personatges femenins de l’obra volen fer nens ‹en retortes› per tal d’evitar ser ‹víctimes› de l’‹opressió› dels propis fills (caram, això de les retortes...). I ¿què penseu?, ¿que no hi havia nenes anorèxiques a la primera meitat del segle XIX? Mireu: «...en aquella època en què les nostres senyoretes consideraven com a obligació mantenir-se com a criatures no terrenals i menjaven molt poquet.» Tornem-hi, insistim: vet ací l’actualitat de moltes qüestions proposades en una obra escrita fa més de cent cinquanta anys... ¡Més de cent cinquanta! Potser canvien les paraules, el vocabulari s’actualitza, però les situacions són les mateixes. ~ Fem una petita passa enrere per a de nou posar de relleu el valor d’aquest objecte artístic per a la ciència històrica (perquè art i ciència no tenen motiu per a no fer-se festes mútuament); observem el nivell de detall i adonem-nos, per exemple, de la presència, en la trama de la novel·la, d’un seguit de tipus de documents civils, vigents a l’època i avui en dia del tot extingits, oblidats: assignats, certificats de rescat, el document de viatge que donava dret a usar els cavalls de posta, el llibre genealògic, la taula de rangs de la Rússia Imperial, el full de servei... Tots aquests documents, i altres, eren d’ús habitual i corrent al segle XIX; per a l’amant de la història com a disciplina científica, la presència de detalls d’aquest tipus representa tota una troballa, perquè, de sobte, un complex i ric univers d’objectes (en aquest cas concret) registrals o acreditatius intervenen en una obra de ficció que sap, des de la seva pròpia època, posar aquests elements (i tots els altres en els seus respectius àmbits) al servei d’una trama amb una autenticitat narrativa espatarrant. El mateix passa, per exemple, amb les teles i els teixits, o les pells, pel que fa a la indumentària. Igualment, quant a grups religiosos esmentats en l’obra (fem un incís, i és que sembla que el factor religiós era un dels molts punts d’interés de l’autor): flagel·lants, dukhobórets, monjos folls mendicants, vells-creients..., entre altres; uns grups religiosos que queden, així, documentats en aquesta obra. Encara més, en un altre àmbit molt diferent, afegim-hi expressions relacionades amb ocells de cant: els canaris de Kaluga, els rossinyols de Kursk... Són només alguns dels molts camps lèxics o segments de realitat d’especial interés que podríem esmentar, en referència a aquest particular món real que sembla de faula, com ja hem apuntat abans. ~ Tanmateix, no per això resulta Leskov farragós pel que fa a les descripcions; de fet, sobretot en la segona part, pràcticament no n’hi ha. Hi predominen els llarguíssims diàlegs, que sovint es transformen en monòlegs on, ja ho hem esmentat abans, apareixen sub-històries o episodis encapsulats uns dins d’altres com les famoses nines russes (‹matrioshkes›). Pareu esment: el narrador principal és el nebot d’Orest Màrkovitx Vataigkov (primer nivell). És ell, el nebot, qui suposadament escriu el llibre que teniu a les mans (òbviament, ja sabem que l’autor és Leskov, però el joc literari és aquest). Dins de la seva narració, hi ha la del seu oncle, que explica tota la seva vida (segon nivell). En la narració de l’oncle Orest Màrkovitx, és clar, es produeixen diàlegs, i els personatges, en les seves intervencions, sovint explicaran històries pròpies (tercer nivell). Dins d’aquestes sub-històries, igualment es produeixen diàlegs i els personatges allà representats faran al seu torn les seves pròpies narracions (quart nivell), en les quals, en ocasions, per exemple, algú llegirà una carta o nota redactada per un personatge ja de cinquè o sisè nivell... ¿Us adoneu? Pense que la comparació és acceptable: un joc de nines russes (és clar, russes, no podia ser d’una altra manera), on cada nina inclou dins d’ella una altra, que al seu torn inclou una altra, i aquesta una altra... En aquest aspecte, reiterem l’adjectiu ‹calidoscòpic› per a referir-se en general a un llibre com aquest. I ara ve el més sorprenent: Leskov, amb una efectiva tècnica literària, té la gràcia de saber fer senzill allò que va ‹complicant›, és a dir, aprofundint. El lector queda meravellat, perquè es veu immers en un interessant joc de plans d’actuació dramàtica que inclouen altres plans perfectament jerarquitzats. De debò: tota una exhibició de mestratge literari en una obra de curiosa estructura que, malgrat tot, podrà llegir tothom sense excepcions, a pesar que hi haja veuetes que acusen Leskov d’una excessiva ‹intel·lectualitat›. Si de cas, es podria fer l’intent de matisar aquesta injusta acusació, i és que Leskov és un autor fàcil de llegir, però (admetem-ho) difícil de traduir; i aquest és potser el motiu pel qual les seves obres han estat tan poc traduïdes. D’aquesta que teniu a les mans, “La rialla i l’aflicció”, a hores d’ara existeix només, segons sembla, una traducció a l’alemany: “Scherz und Ernst”, de la qual hem tingut notícia tan sols per referències. Pareix que no hi ha encara traducció ni al francés ni a l’anglés; que significa que no n’hi ha cap altra, amb excepció d’aquesta que presentem ara i ací. Això, pel que fa a una obra que, recordem-ho, té ja més de segle i mig d’existència i que considerem d’especial interés, essencial, pels seus diversos valors, ja esmentats: artístics, històrics, socials, filosòfics, religiosos i, entre altres coses, els que tenen a veure amb la tècnica literària, segons el que s’ha comentat en línies anteriors. Un cop traduït, Leskov passa fàcilment per les goles de lectors ni molt ni poc melindrosos; però, per al torsimany, àrdua és la tasca de girar un original no exempt de constants jocs de paraules, de dobles sentits, d’ús de localismes, d’arcaismes, d’argot, fins i tot de paraules que s’inventa l’autor o que potser en la seva època sí existien però avui en dia ja no. Ja no direm res sobre les intervencions, en els diàlegs, de personatges papissots. Tot ha estat minuciosament examinat, regirat i investigat en un procés de traducció que ha estat més aviat, al capdavall, almenys en alguns moments, una obra de pura arqueologia, segons les humils possibilitats d’aquest pobre artesà. Afegim que ha calgut fer ús reiteratiu de la nota a peu de pàgina; en una obra de característiques tals, ha estat impossible no fer-ho, car, entre altres coses, no són poques les mencions que s’hi fa d’autors, d’artistes, de polítics i en general de personalitats de l’època, avui en dia pràcticament sepultats pel temps. No amagarem, doncs, que, per al traductor, Leskov és un os dur de rosegar; cosa que sens dubte resultarà sorprenent a un lector que no podrà no gaudir d’una obra amena des del principi fins a la fi, dinàmica, plena de revessos inesperats, de situacions esbojarrades, de sobtades i sorprenents aparicions en escena, d’una exòtica comicitat russa que es veu que no pot prescindir del factor amarg, amargant; i, començant ja pel cognom mateix del protagonista... Ja ho veureu, per què ho diem. Això sí: prepareu-vos per a un final ple de... Si són aquestes de riure o de plorar..., cosa és particular de cadascú. ~ L. M. P. (trad. i ed.), en el temporal de maig de 2023.
