Tenint en compte el títol original d’aquesta novel·la, “Обыкновенная история”, les opcions de traducció, com no rarament ocorre, són certament diverses, en aquest cas a causa, per una banda, dels diferents matisos semàntics que pot prendre l’adjectiu, i, per una altra, de la necessitat de decantar-se o bé per l’article indefinit ‹una›, o bé per la pedant ‹la›, que presumeix de donar per conegut el substantiu que introdueix; amb el benentés que nosaltres no podem prescindir-ne, d’articles, amb tota tranquil·litat i sense desfici, com sí fa l’idioma original. Per tant, ¿com calia traduir-ho? ¿“Una història corrent”? ¿“La història normal”? ¿“Una història habitual”? ¿“La història quotidiana”? ¿“Una història senzilla”? ¿Com exactament? ~ Si observem les solucions de traducció d’altres llengües (el francés, l’anglés, l’alemany i altres, no gaires més), veurem que totes aquestes possibilitats, cadascuna d’elles i encara d’altres que ja difereixen força del significat original, han estat preses i així publicades en les respectives edicions que se n’han fet. Per la meva banda, he considerat oportú no traduir el títol sinó d’aquesta manera: “La història habitual”. Als de bona disposició i paciència per a rebre i considerar argumentacions sobre temes com ara aquest, voldria provar de donar ni que siguen alguns apunts que puguen ser presos com a tals. ~ Però, al cap i a la fi, podrà el lector per si mateix comprovar que “La història habitual” narra, en efecte, ‹la› (article definit) història ‹habitual› (i considere que ací és més escaient ‹habitual› que no pas ‹corrent› o ‹ordinària›) del que en aquell lloc i moment ocorria, no tan sols al protagonista, sinó a tota una generació de joves que vivien a tomballons entre el romanticisme idealista ple d’herois pujats sobre coloms volant i el racionalisme materialista, burgés i conformista més descarat i groller fins al cinisme. Reiterem: és “La història habitual” perquè això era el que ‹habitualment› passava, o podia passar, amb tot jove provincià, inexpert, ingenu, fortament influenciat pel ja esmentat romanticisme, amb unes certes ambicions o pretensions artístiques i amb unes concepcions sobre l’amor i sobre l’amistat que posaven la noblesa i el sentiment sincer per davant de l’utilitarisme i la conveniència; tot jove que responguera a aquest perfil (i hem de suposar que no devien ser pas pocs) que viatjara a la gran metròpoli, Peterburg, en cerca de «carrera i fortuna», com literalment dirà (i recalcarà) un dels personatges de l’obra. El brutal impacte en l’ànima d’un tal jove que es deixara arrossegar pel ‹remolí› (metàfora reiterada al llarg de la novel·la) de la gran ciutat, amb les seves ondines, enganys, desencisos i frustracions de tota mena; l’impacte i les seves conseqüències, formen l’essència, pense, d’aquesta magnífica novel·la, ‹opera prima› de l’autor rus Ivan Aleksàndrovitx Gontxarov (1812-1891), publicada l’any 1847. Es tracta d’una obra estructurada en base al joc de dos principis perfectament contraposats i encarnats en personatges antagònics: per una banda, Alexandre, un jove galà i ple de salut, idealista, noble, sentimental, que ambiciona béns més aviat immaterials (fama, amor, amistats sinceres, honors), provincià, ingenu i inexpert en tots els aspectes de la vida, pertanyent a un cert tipus de noblesa rural empobrida; per una altra banda, el seu oncle (de nou, la ‹història habitual›: el nebot que és enviat a l’oncle), Piotr Ivànovitx, un home experimentat en tots els àmbits, ideològicament situat als antípodes del seu jove familiar: materialista fins a l’extrem, conformista però alhora obsedit pel treball fins al punt de posar justament això, el treball i, és clar, el benefici, en el centre de la seva vida, astut, arterós, eficientíssim, despòtic, hipòcrita, i, malgrat tot, «una bona persona», com deixarà clar el text en diverses ocasions (cosa que pot sobtar i fins i tot indignar determinades sensibilitats). De fet, l’obra considera tots dos, oncle i nebot, bones persones, cadascú a la seva manera; i és justament aquesta ‹manera› particular de cadascú allò que produeix el de vegades violent xoc entre els antagonistes. “La història habitual” no presenta un paradigma de personatges bons-dolents; tots són bons, i allò que els posa en conflicte és la concepció del món, de la gent, de la societat, dels sentiments que té cadascú. Tanmateix, la contraposició ve donada també per una constant fricció entre la joventut i la maduresa, la ingenuïtat i la saviesa (o almenys l’astúcia), el provincialisme i l’urbanisme, l’idealisme i el materialisme, el sentiment poètic i el prosaisme (en la seva connotació més negativa), la sinceritat i la hipocresia, la noblesa i la mesquinesa... Segons els conceptes de Piotr Ivànovitx, una noblesa que no dona benefici, ni profit, ni diners, ni res i que, per tant, és absurda i ridícula, i una ‹mesquinesa› (relativa, sempre segons els seus conceptes) que sí dona tot això i més; preferible, per tant, a la primera, perquè porta al bé, al benestar i al confort (culminació del paradigma burgés). Ras i curt: ens trobem amb un model de pensament capitalista enfrontat a un model que posa els valors del cor al centre de tot. La raó enfrontada al sentiment: la ‹història habitual›. ¿En voleu més? ~ Partint d’aquestes premisses, la novel·la presenta un seguit d’episodis més que interessants, esperpèntics, hilarants, sorprenents fins i tot hui en dia, més de cent setanta-cinc anys després de la publicació d’aquesta notable obra, tan desconeguda com digna de tots els elogis. Avisem: els lectors no asseguts poden caure d’esquena (no direm ‹de cul›) en més d’una escena, com aquella en la qual algú fa rectificar una carta escrita a un amic, o aquella altra on veiem que algú crema uns determinats documents tirant-los al foc; antològiques totes dues, i encara una tercera i una quarta que em guardaré d’esmentar per tal de no anticipar coses que correspon que siguen narrades al seu temps pel propi autor amb el seu art. Les escenes, per cert, es presenten sovint en forma de llargs diàlegs entre els personatges, per la qual cosa tot plegat adopta el to d’una obra dramàtica (tragicòmica) amb episodis perfectament susceptibles de ser representats als escenaris. ~ Per descomptat, en una obra d’aquestes característiques no pot no subjaure una tenaç, rigorosa crítica a cadascun d’aquests models de pensament, a cadascuna d’aquestes contraposades concepcions de la vida. Sovint, i aquesta és potser una altra de les gràcies de la novel·la, el lector no sap per qui pren partit l’autor: cada personatge té en tot moment els seus propis raonaments (sentiments) en una controvèrsia continuada entre la ment (el cervell) i l’ànima (el cor); una disputa on totes dues parts tant tenen les de perdre com les de guanyar. Si, per exemple, l’obra critica els convencionalismes, les hipocresies i les arteries de la societat burgesa, no per això deixa de criticar, per exemple, alguns aspectes d’un tipus de romanticisme considerat perniciós: el ‹bayronisme›, nefast, si no en les seves formes, sí en els seus efectes sobre les mentalitats i els caràcters del jovent (un ‹bayronisme›, per cert, que es perpetua fins a l’actualitat i que reprodueix una vegada i una altra la figura de l’artista desencisat del món, de la societat, de la vida, en una mena de misantropia escènica que es recrea, es rabeja en la seva pròpia estètica i la posa a l’estenedor a vista de tothom). Hem escrit ‹societat burgesa›; matisem-ho: ‹societat burgesa ‹i› funcionarial›, perquè, en el cas del Peterburg del segle XIX, no es pot entendre la ciutat sense els seus abundants i variats funcionaris. De fet, Piotr Ivànovitx queda una mica com un personatge de transició: és funcionari (civil) i alhora fabricant; per tant, pertanyent també al naixent món capitalista dels empresaris que, si bé no disposen encara de mitjans tecnològics avançats de producció, almenys sí saben articular i organitzar els recursos disponibles per a viabilitzar manufactures que donaran rendiment i, per tant, profit (diners, diguem-ho clar, com clar ho dirà també Piotr Ivànovitx mateix). Així, en certa manera, “La història habitual” es fa ressò també de la contraposició, de l’antagonisme entre dues classes socials paral·leles: la noblesa rural empobrida i la burgesia urbana enriquida. Uns es fan pobres mentre que altres es fan rics, enmig d’un escenari abassegador i deshumanitzador, una urbs immensa que ha aixafat la natura i ha imposat a l’home les seves pròpies regles, els seus propis condicionants i un estil de vida que fa que les persones contraguen malalties, tant físiques com mentals. De fet, algú podria dir que una part de la literatura russa clàssica del segle XIX està dedicada a un procés d’assimilació psicològica d’un fenomen tan inaudit i inexplicable, tan gran i feixuc, tan important i alhora greu, com és aquella Ciutat de Pere que apareix de sobte allà al nord com un bolet enmig d’uns aiguamolls, amb tanta transcendència i amb tant de poder de (fatal) atracció que fins i tot els que en fugen acaben tornant-hi per a acabar, finalment, subjugant-se i acceptant tot imperi sobre ells pel que fa a maneres, gustos, concepcions i estils de vida. Perquè aquell Peterburg dinovesc no deixa de causar estupefacció, fascinació i alhora repulsió en l’ànima de l’home rus que emergeix de les profunditats de la província, i pareix que els autors d’aquella època procuren, amb les seves obres, donar un encaix, una explicació, un posicionament pel que fa a una ciutat que, en aquell moment, no deixava de ser una novetat amb la seva relativament recent fundació del no-res i de patac. L’estupefacció davant del fenomen de Peterburg (llegiu, si voleu, ‹la gran ciutat›) com a artefacte o artifici humà és total i encara dura; la literatura no podia no ser un mitjà per a mirar d’almenys intentar posar en ordre els pensaments o les sensacions que suscita la brutal contraposició entre els amples prats que miren al cel i els estrets carrers encadenats a terra i que sovint queden sepultats pel fang. ~ Finalment, “La història habitual” ho és perquè es tracta de l’obra que tot jove hauria de procurar llegir com a catàleg de síndromes propis d’edats curtes i de ganes llargues; de vols alts i de patacades baixes; d’anades i de vingudes emocionals; de moments d’eufòria i de situacions de total destrucció anímica per frustració, desencís o topada contra realitats cruíssimes o poc cuites. L’ànima dels joves fa va-i-vens entre l’orgull propi exacerbat i l’estat depressiu o l’apatia malaltissa derivada d’un mal concepte d’un mateix; ho veureu clarament en la novel·la. La indolència, la misantropia (i, en alguns casos, específicament la misogínia), el pessimisme, els sentiments d’autoodi o d’autodestrucció, fins i tot les malalties psicosomàtiques (perquè, particularment segons la concepció ortodoxa, cos i ment van units i formen un conjunt més íntimament relacionat que no pas en altres sistemes de creences)... tot, tot està catalogat i inventariat, sàviament enllaçat i il·lustrat en l’obra de Gontxarov, que procura prevenir-nos abans que siga massa tard sense témer pel fet que puga ser massa prompte. Sorprén l’actualitat de molts temes posats per l’autor ja en aquell moment sobre la taula, de moltes situacions per ell descrites, de moltes coincidències amb determinats aspectes del conflictiu món actual del jovent; un jovent que ha perdut les il·lusions perquè el món no era allò que algú tenia en ment; un jovent que sovint no és capaç d’inserir-se en la societat i tendeix a l’automarginació o s’introdueix en foscos viaranys que, lluny de portar a cap bon lloc, s’embosquen en territoris de mala entrada i de pitjor sortida; un jovent al qual han dit: «Arribareu molt lluny», però al qual han oblidat advertir: «Haureu de treballar molt i fer sacrificis», per la qual cosa, a la primera escomesa, es cansen, es frustren i ja no en volen saber res o s’instal·len en una apatia nociva, verinosa o malsana, autodestructiva. O, al contrari, un jovent massa ambiciós de béns materials que oblida els valors espirituals i per això acaba amb mals de llomadura, que és un dir, i l’ànima seca, feta un fumall que no dona ni escalfor ni llum, sinó cendra i fum. ~ Però, ¿què us he d’explicar, ara ja? Permeteu-me només una coseta, una confidència íntima de caràcter personal que només donaré amb referències velades, perquè no és l’hora ni el lloc per a qüestions que ara tampoc no vénen a tomb. I, si ho escric, això, és perquè segurament a algú altre li passarà el mateix que m’ha passat a mi amb la lectura d’aquesta obra. El fet és que en molts moments, mentre llegia, tenia la sensació... o, millor dit, sentia que quedaven misteriosament evocats episodis de la meva pròpia història personal... Ara anava a escriure al costat un adjectiu, però m’ho he repensat. És a dir, no podia llegir, representar-me mentalment les situacions descrites, i, alhora, en alguns casos, no remembrar moments assimilables de la meva pròpia biografia. Això no significa que hi haja algun tipus de paral·lelisme màgic establert i perfectament identificable entre la història, ficcional, de Gontxarov i la meva pròpia història, real; no, no és això. ‹Assimilables› vol dir que tals moments comparteixen algunes característiques comunes amb episodis de l’obra narrativa exposada i que, en virtut d’això, emergeixen del fons de la memòria o de la consciència per un procés evocatiu, que no sabria ben bé dir si es realitza per un artifici conscient de l’autor o per mera casualitat. En qualsevol cas, la lectura m’evocava determinades escenes del que jo mateix vaig viure en el passat, i sospite que potser altres podran dir el mateix quant a les seves respectives històries personals, a causa del que ens arriscaríem a concloure que és un cert poder evocatiu que el propi text té en si mateix. Proveu-ho vosaltres mateixos i ja em direu, o ja em callareu. ~ Comptat i debatut, ha estat per a mi un autèntic goig descobrir, traduir i publicar aquesta obra; ha representat un llarg treball no exempt, és clar, de dificultats, que, amb algun tipus de resultat obtingut (humilment dic), han quedat superades per l’alegria amb què done pas i veu, amb respecte i admiració, a l’autor. ~ Acabe prestament: uns determinats personatges d’aquesta novel·la comencen d’una manera; al final, han quedat transformats. Entre el principi i el final hi ha “La història habitual”. L. M. P. M. 14 de juliol de 2024.
Introducció a “La història habitual”, d’Ivan Gontxarov. L. M. Pérez, trad. i ed.
