Si llegir Tolstoi és sempre tota una aventura, traduir-lo ja ni us dic. I més quan, en aquest cas, la tragèdia (la de la història) té lloc en un àmbit purament militar, amb un ric vocabulari específic del món de les trinxeres, amb tot un repertori de rangs (els noms dels quals, per cert, en aquesta època es prenen de l’alemany, però també del francés i, en alguna ocasió, de l’anglés), amb l’argot de la soldadesca (no sempre fàcil de localitzar als diccionaris actuals), deixos particulars dels parlars d’alguns personatges, alguns manlleus presos de llengües asiàtiques, paraules que en aquell moment tenien un significat que s’ha perdut o difuminat amb el temps... Quan, com a mer lector, llegeixes i no entens algun mot o alguna expressió, sovint pots tirar endavant i no es nota gaire (a tots ens ha passat en un moment o en un altre, i hi ha qui diu que «pel context...»); en canvi, quan tradueixes, i quan concretament tradueixes obres de segles anteriors, a cada pas ensopegues amb autèntiques peces gairebé arqueològiques que podrien obrir, cadascuna d’elles, tota una línia d’investigació, però que has de, no tan sols ‹entendre› (que ja és prou feina per si mateixa), sinó ‹girar› al teu propi idioma de manera que el resultat siga comprensible o, almenys, assequible amb un diccionari a la punta dels dits. Sovint, el torsimany no té més remei que ‹inventar› llenguatge, almenys en el cas de la llengua catalana, senzillament perquè, amb el nostre ja conegut context sociolingüístic, en ocasions hi ha conceptes d’altres temps i d’altres cultures que difícilment tenen una correspondència clara i definida, establerta i estandaritzada, en el nostre idioma. Amb el benentés que ‹inventar› guarda moltes connotacions negatives, i no sé si la idea seria canònica o plauria en facultats o departaments de traducció i interpretació. En qualsevol cas, és obvi que cal sempre actuar amb una base, amb una lògica i amb l’ajut de bones obres lexicogràfiques. Les traduccions forneixen, a l’idioma receptor, tot un corpus lèxic i/o conceptual que, d’altra manera, no hi penetraria mai; sense traduccions, la llengua s’empobriria inevitablement, quedaria empresonada en un insà univers xovinista que no faria sinó portar a la putrefacció per estanticitat. ~ Consideracions lingüístiques al marge, en Tolstoi es dona un curiós fenomen: la mitificació i la desmitificació d’una mateixa cosa en una mateixa obra literària. Amb tots els respectes, Lev Nikolàievitx és capaç d’exalçar i alhora (o en acabat, a punt i seguit) de criticar una mateixa situació, un mateix personatge, una mateixa successió de fets o unes mateixes circumstàncies. En “Relats de Sevastòpol” això es percep clarament i de manera constant. Si ens limitem a dir que aquesta obra mostra l’heroisme dels defensors de Sevastópol, ens quedarem amb una afirmació que exposarà només una veritat a mitges. ¿Hi ha heroisme en tot això? I tant que n’hi ha; massa i tot. Però alhora hi ha també el contrari, i justament la línia argumental d’alguns personatges escenifica de manera diàfana aquesta dicotomia entre el coratge i la por. Així, Tolstoi presenta soldats o oficials que semblen valents però que acaben actuant com covards; i, en canvi, personatges covards que al final resulten ser els més valents de tots. Tolstoi mostra les virtuts però no s’està de mostrar també els defectes. Atenció: tant els defectes particulars com els col·lectius, perquè n’hi ha tant a una banda com a l’altra de la línia divisòria. Tolstoi posa la veritat per davant de tot, apartant idealitzacions o esteticismes; i ell mateix dirà explícitament en aquesta obra (final de la segona peça): «Del meu relat, l’heroi, que jo estime amb totes les forces de l’ànima, que jo m’esforce a reproduir amb tota la seva bellesa i que sempre ha estat, és i serà preciós, és la veritat.» D’aquesta afirmació inferim que, en Tolstoi, allò que és ver, és bell; no perquè necessàriament o eventualment siga bell d’antuvi, sinó ‹perquè és ver›. En la veritat troba bellesa; però no perquè una part concreta d’aquesta veritat siga bonica, sinó perquè el conjunt de la veritat, la veritat en si, tota ella, íntegrament, dona bellesa com a conseqüència; no en un sentit necessàriament estètic, sinó més aviat moral. I, per a Tolstoi, la veritat ho ha d’incloure tot: tant el món exterior com el món interior de cada personatge. Resulta xocant que, per exemple, enmig d’un bombardeig com els descrits en aquesta obra, l’autor s’ature a descriure un sentiment, una sensació que experimenta algú. Així, el món exterior sempre està en connexió amb el món interior dels personatges, i viceversa. Tot és una interrelació que va i ve de dins a fora i de fora a dins. La qual cosa, de fet, podria connectar amb (o explicar-se des de) la concepció ortodoxa de la realitat. ~ Alhora, la veritat que intenta reproduir l’autor sembla voler adreçar-se, en primer lloc, a les més altes instàncies de l’Imperi, i, en segon, als arquitectes i als gestors o comandants de l’estament militar. Pel que fa a les altes instàncies, cal entendre que no devia resultar fàcil que la veritat no arribara amb un o altre grau de deformitat al tsar (apuntant, en el nostre exemple, al capdamunt de tot), contínuament envoltat de les mentides, les tergiversacions o les veritats a mitges dels seus subordinats directes. Però, ¿pensava Tolstoi en el tsar com a possible receptor del seu missatge en escriure “Relats de Sevastópol”? ¿Per què no? De fet, el tsar en persona apareix en alguna escena d’aquest conjunt d’històries. Per altra banda, pel que fa als arquitectes i als gestors de l’estament militar, tot sembla ser un exercici de crítica en un àmbit on aquesta ni s’admetia ni tan sols es contemplava com a possibilitat. Tolstoi, per exemple, explica el motiu pel qual un entusiasta voluntari provinent del funcionariat arriba a Sevastópol en un estat de total desencís i absoluta manca d’entusiasme; explica (i, en aquest cas, en certa manera disculpa, dispensa) els mals vicis dels soldats, les borratxeres, les discussions originades mentre juguen a cartes; explica els suborns, les cises practicades sobre fons públics, les males praxis d’alguns oficials, l’enriquiment dels comissionistes; explica una certa desorganització, l’obsolescència d’alguns ginys i en general el mal estat dels materials de guerra; explica la cosmovisió arcaica d’alguns individus que creuen que cap bala no els tocarà perquè estan protegits per un ‹conjur màgic› (¡a mitjan segle XIX!); explica com un jove oficial de graduació inferior sense la més mínima experiència és enviat a una perillosa missió senzillament perquè ho ha decidit la sort amb l’extracció d’uns paperets insaculats. Com veiem: crítica, crítica i crítica. Galtades a tort i a dret. També per a la classe política, per descomptat («...però a Moskvà, un senador, que és oncle meu, quan vaig parlar amb ell em va dir que...»). Tolstoi està indignat amb tot i amb tothom (ben pocs se’n lliuren, de la seva indignació), i ‹rebenta› com una bomba en aquests “Relats de Sevastópol”. Així, després de fer uns apunts com aquests, mantenir-se en l’afirmació que l’obra tracta sobre «l’heroisme dels defensors de Sevastópol...» ¿Què voleu que us diga? Sí, en efecte, d’heroisme va haver-hi, i Déu me’n guard de voler llevar el mèrit a tants homes, valents i alguns massa valents i uns altres massa poc (segons el quadre que pinta Tolstoi), que van perdre-hi la vida en aquella contesa bèl·lica (com en qualsevol altra); però, i aquest és potser el missatge final: un heroisme com el que Tolstoi descriu ací, al capdavall, resulta inútil o queda sepultat pels fruits del que l’autor considera atributs negatius tant de cada home en particular com de tota una col·lectivitat. ~ Tanmateix, tots els grans pobles són aquells que han sabut, no tan sols fer autocrítica d’un o altre aspecte del seu món, sinó fins i tot integrar els resultats d’un tal exercici en el propi corpus cultural, d’on d’una manera o altra acaben filtrant-se, passant a la universalitat. Per a una posteritat que de vegades no pot no constatar, atònita, que la història sempre està a punt de voler repetir-se de nou. ~ Tolstoi escriu sobre el que coneix bé; de fet, ell mateix va estar-hi, a Sevastópol, i, per tant, va aprendre per constatació directa la llista d’horrors que aquells homes van haver de suportar durant mesos; horrors inhumans: els propis d’una guerra, enmig d’una atmosfera terrorífica, claustrofòbica, laberíntica, opressiva, plena de fang i de sang, de suor i de pudor, de cadàvers, de membres amputats, de desesperació... en un escenari, a la vora del mar, que en principi estava destinat a ser idíl·lic, amb el sol jugant amb les ones, la brisa... Si voleu simplement passar una bona estona, millor llegiu un altre llibre de Tolstoi (però, en realitat, Tolstoi no és mai un autor amb el qual un lector puga ‹simplement› passar una bona estona). En canvi, si voleu posar-vos cara a cara davant d’una realitat colpidora que no podrà deixar-vos indiferents, d’un atroç episodi de la història universal, d’una narració que no contempla les coses a vista d’ocell sinó que baixa a peu de trinxera amb tot el que això implica... ací teniu els “Relats de Sevastópol”. ~ L. M. P. 9 de setembre de 2024.
