“Minyonia”, “Adolescència”, “Joventut” de Lev Nikolàievitx Tolstoi. Trilogia en un sol volum, amb trad. de Loïç Miquel. Breu nota del traductor. «Sí, jo sempre dic justament aquelles coses que em fa vergonya reconéixer [...], però només a aquells que m’inspiren confiança.» La frase és del protagonista de l’obra, davant de qui serà el seu millor amic, «una persona extraordinària, que va exercir una influència benèfica i decisiva sobre el meu caràcter i la meva orientació.» De persones extraordinàries amb un gran poder de benèfica influència, aquesta narració en va plena, començant per l’entranyable institutor alemany, passant per la clavària i dona de confiança de la casa i acabant amb tres o quatre personatges més que, poc o molt, com a models o com a anti-models, contribuiran al desenvolupament moral del narrador i heroi de la trilogia. Tanmateix, amb l’amic referit, Nikolai Irtényev arribarà a instituir i practicar un curiós ‹joc› (¿com anomenar-lo altrament?), un ‹joc› de sinceritat a tota ultrança; que, per cert, ja veurem com evoluciona. Però no avancem coses. Parlem de sinceritat. El desenvolupament moral d’un individu necessita, entre altres circumstàncies, un espai on la veritat, la franquesa, l’autenticitat no queden ofegades, cohibides, coartades per la presència de l’altre i per les convencions socials que inevitablement, en major o en menor mesura, acaben establint-se. Les persones en les quals un dia vam confiar, aquelles amb les quals podíem sincerar-nos, tard o d’hora marxen, o bé per imperatius vitals, o bé per exhauriment de les pròpies relacions, que per humanes tendeixen a afeblir-se i finir, per més sòlides i duradores que ens pogueren semblar d’antuvi. En aquest context, la veritat (anomeneu-la com cregueu oportú) sembla cercar el seu propi espai i trobar-lo, justament, en la literatura. Així, doncs, ¿és la literatura ‹la› veritat o ‹tota› la veritat? Evidentment, no; però, almenys en aquell moment històric i en aquella societat, la veritat troba que la literatura li fa de lloc, si no ideal, almenys adient. Si no és possible amb les paraules, sonores però subjectes a coartació davant de la presència directa de l’altre, les ‹mudes› lletres, des de la solitud del gabinet, estudi o escriptori, són un assaig de representació d’aquella veritat que pugna per a sortir però que tem les conseqüències de la seva irrupció. La literatura, doncs, fa de pont entre allò exterior i el món interior de l’autor, que ‹parla› potser al·legòricament, amb exemples, i a través d’uns personatges que són com els ninots de la comèdia de l’expressió preferida de Karl Ivànuitx (i ja veureu a què ens referim). Reiterem: «...justament aquelles coses que em fa vergonya reconéixer...» ¿Queda clar? Li fa vergonya reconéixer-les. La persona humana viu immersa en un sens-fi de coses el reconeixement de les quals fa vergonya, si més no. La literatura, doncs, com a solució més o menys provisional, com a mètode més o menys efectiu, no és un mer recurs estètic sense més; com a art que és, l’estètica no pot no ser-hi present, però no és tant allò que la motiva en essència. L’autor literari intenta representar ni que siga una part de la veritat des del seu punt de vista, des de la seva subjectivitat; per tant, l’obra literària es transforma en una mena d’indret secret, clandestí (però, alhora, misteriosament obert als altres), on allò objectiu (el món exterior, tangible) i allò subjectiu (el món interior de l’autor, format per suposicions, conjectures, somnis, temors, sentiments recòndits...) es donen la mà i fan l’amor sense por al ‹¿què diran?› dels altres. Almenys en un primer moment. ~ En aquest cas concret, una narració d’aquestes característiques, en boca del narrador-protagonista i davant d’un auditori amb persones reals i presents, hauria estat impossible; en canvi, el paper fa el petit gran miracle, ja que allò que no es podia o que resultava dificilíssim admetre en públic adquireix forma, es fa missatge i es comunica, d’una manera que acaba sent, tal vegada, la més eficaç. Mireu, si no ho creieu, les aventures i, sobretot, les desventures del petit Nikolai Irtényev; no tant per la seva dimensió objectiva, sinó per la tremebunda càrrega emotiva, sentimental, que tals desventures generen en ell mateix. ~ El narrador no intenta construir un relat endolcit dels fets de manera que ell quede bé davant de la galeria, o, almenys de manera que puga justificar-se. No; és ben al contrari. L’esquema és aquest: 1) ficada de pota (i amb ‹ficada de pota› podem referir-nos a una simple equivocació, a un acte d’ingenuïtat, a un producte de la inexperiència humana, a la consumació d’una temptació o a la caiguda en una de les moltes trampes a les quals ens exposa tota societat humana...); 2) descripció minuciosa dels sentiments que la ficada de pota ha generat; 3) conseqüències i descripció dels nous sentiments que aquestes conseqüències produeixen en l’ànima sempre expectant de l’individu; 4) evolució dels primers i dels segons sentiments, la qual evolució, en ocasions, arriba a fer d’esperó per a una nova ficada de pota... Etcètera. El narrador fa un exercici de sinceritat, confessa les seves debilitats humanes, ens explica què significa créixer (de la “Minyonia” a la “Joventut” passant per l’“Adolescència”): prova-errada-bastonada, prova-errada-bastonada..., en un cicle que té per objectiu forjar un individu adult conscient dels seus actes i en disposició d’assumir responsabilitats, en equilibri entre allò que ell vol i allò que potser s’espera d’ell. ¡Poca cosa! Tots hem passat per això. Ningú no naix ensenyat, i la maduresa s’aconsegueix a base d’experiències més o menys feridores i fins i tot traumàtiques. En un determinat moment de la seva vida, el protagonista (¿l’autor?) d’aquesta obra literària considera necessari passar comptes amb ell mateix en el seu camí de transformació vital, de maduració, d’evolució moral des de l’egoisme pur o la inconsciència de la primera infantesa fins a la posició en la qual s’estableix una mena d’harmonia (sempre provisional i imperfecta) entre l’amor propi i l’amor envers els altres. I no s’està de ‹retratar-se› ell mateix; no ho evita; al contrari: ho fa conscientment. Però no en un acte d’autoflagel·lació improductiva, sinó com a part del seu propi procés de maduració, que, de retruc, ens serveix, a nosaltres, com a exemple, com a avís o prevenció. Resulta esbalaïdor adonar-se que moltes de les situacions, molts dels episodis narrats en aquesta obra responen esquemàticament, en la seva essència, a experiències pròpies que qualsevol lector podria haver viscut ell mateix en algun dels tres grans moments de l’itinerari vital ací referenciats. Aquell lector que, durant la lectura de l’obra, no es senta plenament identificat almenys en, posem-hi, una dotzena de les moltes situacions descrites en ella, que alce la mà. ~ En conjunt, la trilogia representa una obra tan monumental com, malauradament, menystinguda o ignorada fins ara. Resulta inaudita la poca quantitat de traduccions que, fins al moment present, se n’han fet, d’ella. A occident estem perpetrant un monstruós qui-sap-lo de coses que fem malament, amb tota o sense consciència; entre elles, el tractament del conjunt de l’obra d’autors insignes estrangers. Ens acontentem traduint d’antuvi les obres més destacables dels grans literats d’un altre país, o donem preferència a elles, i amb això ens quedem tan satisfets. El que passa és que no sé si arribem a entendre-les ben bé del tot, tals grans obres, sense el substrat de les obres precedents de cada autor. La idea que vaig rumiant des de ja fa temps és que el correcte seria traduir (i llegir) cada autor seguint la cronologia de les seves publicacions: començant per la seva primera obra publicada i acabant allà on es crega convenient. En el cas de Tolstoi, passar ‹directament› a, per exemple, “Anna Karènina” o “Guerra i pau” no sé si és la millor manera d’entendre de manera completa aquestes grans obres. ¿No seria més prudent començar pel principi i anar avançant seguint un curs de lectura equivalent al curs de publicacions que en el seu dia va fer l’autor? Ja sé que em direu que això seria difícilment possible, impracticable en molts casos. Però fixem-nos bé: en els respectius països d’origen, la culminació estilística, artística, l’encimbellament del nivell de consciència, moral, etc., d’un autor literari, en general, no s’explica sense tot un llong procés, sense tota una carrera (amb alts i baixos) en la qual la producció literària es presenta inevitablement de manera cronològica, solapada a la pròpia biografia del literat: primer, aquest publica un llibre; després, un altre (perquè potser aquest ‹altre› és en part conseqüència del primer o de les reaccions en el públic que va ocasionar el primer); etcètera. I potser podríeu objectar: «Això no és ben bé així, perquè sovint els autors redacten obres que publiquen molts anys després, o que són, fins i tot, publicades pòstumament.» Prou que tindríeu raó, sí. Però, tot i així... ~ Doncs bé, vet aquí l’inici d’un autèntic monstre de la literatura, perquè, en efecte, sembla que “Minyonia” va ser, potser no la seva primera obra escrita, però sí la primera publicada (1852); a continuació van venir “Adolescència” (1854) i “Joventut” (1857); entre les quals obres va anar redactant i publicant alguna altra cosa. ~ A més de ‹simplement› per això, que ja seria prou, em sembla percebre que en aquesta obra més que no pas en una altra hi ha algunes claus per a entendre, fins i tot, una mica el fenomen de la gran eclosió de la literatura russa del segle XIX. No sé si em serà perdonada la ingerència, la incursió a un terreny que no pertany ben bé a un simple traductoret: l’àmbit de la història de la literatura, que ja compta amb els seus especialistes; però, humilment, puc intentar aportar el meu punt de vista, o allò que m’ha suggerit justament el treball de traducció el resultat del qual teniu a les mans. Crec que es tracta, en part, d’una qüestió lingüística a causa de les particularitats de la societat russa d’aquell moment històric. L’home il·lustrat rus, al segle XIX, es troba amb aquest panorama lingüístic, que podreu contemplar perfectament llegint aquesta narració, perquè l’autor fins i tot arriba a evidenciar-ho de manera explícita en no poques ocasions: per una banda, els senyors parlaven (i escrivien, amb excepcions), des de feia temps, en francés, per una qüestió de classe però també per una qüestió pràctica (en presència de servents de tot tipus, els senyors, entre ells, havien de parlar de les seves coses, necessàriament, en un idioma que aquells no entenien); per una altra banda, rebien, si no tots, alguns d’ells, una educació en alemany o unes certes nocions de llengua alemanya, que en aquell temps, després de la desfeta de Napoleó, començava a imposar-se o ja s’havia imposat com a llengua puixant i de cultura, almenys als països de l’est europeu o en contacte directe amb l’àmbit germànic; paral·lelament, els cristians ortodoxos realitzaven (realitzen encara) els seus actes litúrgics en una llengua eslava que no era el rus ni cap altra de les llengües eslaves modernes, sinó una variant arcaica (o arcaïtzant) de l’eslau comú, l’origen del qual encara avui en dia es presta a certes controvèrsies entre els especialistes (en l’obra es fa també referència a aquest idioma, l’eslau eclesiàstic o eslavònic, en un determinat moment); els estudiants universitaris havien d’aprendre també llatí i grec, evidentment; i algunes famílies (com en el cas de can Valakhin, en la part final de “Joventut”) ja anaven incorporant l’anglés en el corpus de coneixements lingüístics en ús. ¿Us en feu càrrec, de tot plegat? Fem recompte: francés, alemany, eslavònic, llatí, grec, anglés... Per descomptat, no tothom sabia parlar perfectament totes i cadascuna d’aquestes llengües; fins i tot l’eslavònic litúrgic en general s’entenia parcialment, no tothom sabia llatí i grec, i, pel que fa al francés, en l’obra mateixa s’evidencia que les pronúncies incorrectes o les errades no eren inhabituals. Tanmateix, de tota manera, l’espectre idiomàtic dels senyors (‹bàrins›) russos del XIX tendia a desplaçar, a ofegar l’idioma propi. El qual acabaria emergint per ell mateix, justament, en el medi literari. Vet ací. Si intentes ofegar una cosa per un costat, acaba sortint-te per un altre, per les pròpies lleis de la física. Per descomptat, la tesi fa riure per com n’és, de barroera, simplista i incompleta. Admetem-ho: això només no explica del tot el gran misteri de la gran eclosió literària russa del XIX; però potser seria convenient observar-ho també des d’aquest punt de vista, des de la sociolingüística. Precisament en aquesta trilogia, el factor sociolingüístic es fa molt present. Posem algun exemple. Capítol cinqué de “Minyonia”, intitulat “L’asceta andarec”: «A més, [la institutriu de la germana] contínuament ens exigia: «‹Parlez donc français›», i llavors, com si algú et volguera fer una mala jugada amb això, et venien unes ganes terribles de parlar en rus...» ¿Enteneu ara el que vull dir? Un altre exemple: Capítol dinové de “Joventut”, intitulat “Els Kornakov”: «No és cosí tercer, sinó ‹issus de germains›; vet ací el que sou vós en relació amb el meu Ethiénotxka.» Això ho diu la princesa Kornakova. Es tracta potser d’una situació-tipus que l’autor exemplifica per a mostrar, entre altres coses, que bona part dels senyors russos de (almenys) el primer terç del segle XIX havien fins i tot oblidat els noms comuns referents a membres de la família en l’idioma propi. La diglòssia en alguns casos arribava a la gairebé plena substitució, o creava greus interferències, en una situació que, a nivell anímic o espiritual, devia provocar algun tipus de trauma col·lectiu o individual, declarat o latent. ~ Tal vegada, l’any 1812, amb l’intent d’invasió napoleònica (francesa; però, alhora, post-revolucionària), comencen a canviar algunes mentalitats a dins de l’Imperi Rus; però això ho haurien de confirmar els doctes en la matèria. El que sí podem percebre en la seva trilogia inicial és que Tolstoi s’esforça a, per una banda, mostrar no poques situacions de conflicte lingüístic, i, per una altra banda, recollir (i posar en funcionament dins d’un mecanisme literari) certs corpus lèxics, fins i tot algun localisme, dialectalisme o peça d’argot. És notable, per exemple, la rica varietat lèxica recollida per l’autor dins del camp semàntic al voltant del concepte ‹carruatge›. A continuació indiquem alguns tipus de carruatges que Tolstoi especifica constantment en la seva obra (donem l’opció de traducció triada en cada cas): ‹koliaska› - ‹carruatge›; ‹lineika› - ‹carro de banquets laterals›; ‹droigki› i ‹proliotka› - ‹carretó›; ‹britxka› - ‹lleuger semicobert›; ‹Vanyka› - Joanot; ‹tarantàs›, que sembla procedir del fr. i hem mantingut tal com sona. Si us plau, feu-vos càrrec de la dificultat de traducció dels noms d’aquests carruatges, en desús des de fa molt. Igualment, tot un món digne d’estudi és el dels abrics russos, presentats per Tolstoi al llarg de tota la trilogia. Aneu a explicar, per exemple, als inuits coses sobre matisos de blanc; doncs, paral·lelament, aneu a explicar als russos coses sobre abrics. ¡Aquesta gent en sap un niu, d’abrics de tota mena! Òbviament, en una cultura del fred. El problema ve a l’hora de la traducció, perquè la nostra llengua manca d’equivalents perfectes que conserven el matís diferenciador; per a nosaltres, tot això que esmentarem a continuació serien simplement ‹abrics› o, en algun cas, ‹jaqueta›: ‹armiak›, ‹zipun›, ‹shinel›, ‹txuika›, ‹bekesha›, ‹beshmet›; i els mots procedents del fr.: ‹salope› i ‹siurtuk›. El darrer, per cert, sí té l’equivalent ‹sobretot›; però, pel que fa a totes les altres paraules, hem considerat oportú mantenir els originals. ¿Per què? Doncs perquè, a més de tot el que hem exposat, en la literatura russa del segle XIX els abrics i el tipus de tela de la roba en general caracteritzen i categoritzen en bona mesura els personatges; així, els matisos s’han de conservar. D’altra banda, percebem igualment l’esforç de l’autor per tal de mostrar i exemplificar matisos diferenciadors en molt diversos àmbits, com ara: entre ‹onclet› i ‹institutor›; entre ‹saló›, ‹saló dels convidats› i ‹saleta del sofà›; entre els diferents tipus de corretges que formen part dels arreus de les haveries i dels enganxalls dels carruatges; i entre un munt de coses més. Podem, doncs, suposar que hi ha una certa voluntat de preservació (¿recuperació?) lingüística. La llengua com a motor. ~ Però, és clar, no tan sols; hi ha altres factors. Perquè qualsevol idioma humà porta al seu darrere tota una cosmovisió i tot un pòsit cultural. A Rússia, en aquella època, van confluir, es van intersecar diverses tradicions culturals europees (la francesa d’abans de la Revolució, la germànica, i, potser de manera incipient encara, l’anglesa, més la de les llengües clàssiques i la bizantina), les quals, sumades a les pròpies tradicions culturals russa i eslavònica, d’enorme pes també, van crear un brou de cultiu cultural potser únic a tot el món, capaç de formar i alimentar personalitats, genis de la mida de Tolstoi, entre altres; escriptors la prosa dels quals, per ella mateixa, ja eleva la consciència. ~ Tolstoi, amb aquesta trilogia, ens ensenya tot el seu món del dret i de l’inrevés, per fora i per dins; les coses exposades a la galeria i les intimitats, els sentiments més recòndits. I ens avisa, ens dona tocs d’atenció, a aquells que no siguen tan orgullosos com per a no acceptar advertiments de ningú. Perquè tant la minyonia, com l’adolescència, com la joventut, tenen els seus perills, les seves catàstrofes, les seves situacions traumàtiques, els seus fracassos i les crisis personals que se’n deriven. És curiós observar com una obra escrita i publicada fa més de cent setanta anys podria servir, avui en dia, com a perfecte manual per a pares desconcertats i perplexos davant del procés de creixement dels seus fills. «¡I ara! -us exclamareu-. ¡Aquests nens d’ara no tenen res a veure amb els d’aquell segle!» Que sí, que sí, que teniu raó. Però, tanmateix... ~ Finalment, un darrer apunt. Diuen que en realitat aquesta novel·la en tres parts de Tolstoi és autobiogràfica, o, com he trobat en alguns llocs, semi-autobiogràfica. Jo en això ja no entraré a dir la meva; la feina del traductor és traduir; la dels biògrafs, confegir un relat veraç, autèntic, de la vida d’un personatge insigne, a partir de les dades disponibles i, en el cas d’autors literaris com aquest, sabent separar la realitat de la ficció. Qui vulga prendre-la, té feina, doncs amb “Minyonia”, “Adolescència” i “Joventut” de Lev Tolstoi. La meva, jo ja l’he fet tan bé com he sabut i ací, sense més, us la presente. ~ Disculpeu-me i permeteu-me encara un petit afegit final: la referència al misteri de les últimes paraules de la trilogia, tal com ens ha arribat i es reedita al país d’origen. Doncs bé, ¿on hi ha el que prometia Nikolai Irtényev amb els seus darrers mots? (Ara no direm quins són.) ¿Potser aquella altra part no va ser redactada mai o va ser destruïda per l’autor? Queden, doncs, invocats els biògrafs de Tolstoi i els versats en història de la literatura, per si algú considera oportú mirar d’abocar llum a l’enigma. ~ L. M. (trad.), 4 d’agost de 2025.
“Minyonia”, “Adolescència”, “Joventut” de Lev Nikolàievitx Tolstoi. Trilogia en un sol volum, amb trad. de Loïç Miquel.
