“Rudin”, Ivan S. Turguéniev. Breu nota del traductor. Turguéniev, ja en aquesta primera novel·la seva, té la gràcia de, entre moltes altres coses, saber afaiçonar amb èxit (amb versemblança i efectivitat) un protagonista desconcertantment ambigu. ¿Qui i què és Rudin? ¿Un filòsof? ¿Un polític? ¿Un teòric? ¿Un excel·lent orador o simplement un xarlatà de fira sense ofici ni benefici? De sobte apareix en una casa (llegiu: ‹una casa de senyors›), s’hi queda, enlluerna tothom amb les seves paraules, els seus discursos perfectament travats, les seves originals idees, el seu to noble, elevat, les seves maneres refinades, alhora que no s’està de desemmascarar i humiliar els estúpids posant cada punt sobre cada ‹i›, anomenant les coses pel seu nom exacte i donant explicació a tota forma de manifestació humana, en contra de fal·làcies, de raonaments falsos, defectuosos o interessats. Els homes queden bocabadats davant de la seva eloqüència; les dones se n’enamoren, malgrat l’edat d’ell ja madura. Llavors... Llavors, quan tot es troba en el seu punt dolç, comencen els ‹problemes›. Surten a la llum episodis foscos del seu passat, i, aquells que abans el consideraven una figura enlluernadora, ara el titllen d’impostor i farsant. L’opinió que hom en té, d’ell, fa abruptes i inesperats vaivens: els seus amics se li fan contraris; els seus enemics, de sobte, es posen a defensar-lo; els senyors que ahir el protegien, avui... Bé, ja ho veureu vosaltres mateixos, si decidiu seguir el fil de les seves aventures i, més aviat, malanances. ~ En Rudin, bàsicament, el drama rau en el conflicte entre les seves paraules i els seus fets; entre les seves enormes capacitats i els seus nuls o pèssims resultats; entre el seu alt nivell de consciència i la baixesa del medi en el qual, per tot arreu, ha de viure; entre el que ell és en potència i allò que el món li permet ser. Un món que, si tolera Rudin, ho fa només en un primer moment. Les mateixes coses que d’antuvi li van bé, acaben anant-li a mal borràs; aquells mateixos que l’estimaven, acaben odiant-lo; i a l’inrevés, també... En l’obra existeixen personatges que, primer, l’estimen; després, l’odien; en un tercer moviment, tornen a estimar-lo... ¡Però què és això! El lector, al final, haurà de fer les seves pròpies valoracions sobre el protagonista, al marge del que en cada moment vagen opinant de Rudin els altres personatges de l’obra. Per això hem dit: una figura desconcertantment ambigua. Perquè, realment, quan pensàvem que ja el teníem classificat i perfectament definit, aleshores Rudin, en la seva història, pega un gir tan inesperat i brusc, que el lector queda irremeiablement garratibat. ~ L’excepcionalitat de Rudin queda fora de tot dubte; tanmateix, surt, com a personatge, d’un determinat medi, propi del seu temps i del seu espai vital: un medi configurat pel sistema clientelar (informalment) establert, a la Rússia del segle XIX, entre senyors i ‹приживальщики› (terme clau de l’obra, que l’autor, però, conscientment s’absté d’utilitzar fins a l’epíleg): ‹mantinguts›, ‹protegits›, persones ben educades, sovint amb estils i tons aristocràtics, però que no tenien ni un cèntim i es veien obligades a viure (en alguns casos durant un cert temps) a casa dels autènticament adinerats i a costa d’ells. Turguéniev, en aquesta ‹opera prima›, explora moltes de les possibles variants del que en la seva època era ja gairebé una institució, perquè per pràcticament tota la literatura russa d’aquell temps en trobem, de mantinguts d’aquests: joves estudiants pobres, tietes viudes, artistes, músics (pianistes, com veurem en l’obra), gent de procedència incerta i de talents no sempre clars i definits, persones més o menys grises sobre les quals un no acaba de saber què exactament estan fent en el lloc que ocupen, allà, en la finca d’una senyora, posem per cas. Rudin és un d’aquests. La diferència és que, si els altres ‹companys› són grisos, apocats, vils, mesquins i fins i tot estúpids (com veurem en algun cas), Rudin, en canvi, és brillant, honest, noble, i sura per damunt de tothom (fins i tot per damunt dels senyors mateixos) com oli per sobre l’aigua. ~ Tanmateix, el personatge de Rudin, complex, no acaba simplement amb això, és clar. En el seu conjunt, ve a ser com una mena de superheroi frustrat en tots els aspectes de la seva vida: en l’aspecte professional, en el personal, en l’afectiu, en l’espiritual..., ja que, com hem avançat anteriorment, en ell hi ha molt en potència, però en la pràctica, en la materialitat o mundanitat, tot fineix o en no res o malament. Fins al punt de quelcom com ara això: el propi personatge acabarà preguntant-se ell mateix: ¿per a què tant de talent si al capdavall tot es frustra, s’estavella, es romp o es descompon? ~ ¿I vosaltres? ¿Coneixeu algun ‹rudin› d’aquests? Per ací som del parer que la figura és arquetípica, representativa de tot un tipus de gent amb grans capacitats però amb desastroses posades en pràctica. No m’estranyaria que, a mesura que vaja popularitzant-se en el nostre àmbit aquesta sublim novel·la russa dinovesca (sense ànim de fer ús de cap matís pejoratiu), el terme ‹rudin› acabe introduint-se als diccionaris com a entrada i amb el significat que ja ha estat més o menys expressat. Ara bé, el final (no revelarem quin, òbviament) redimeix el personatge, el ‹reconcilia›, com ell mateix dirà; nogensmenys, la seva vida no deixa de tenir uns certs tints quixotescos, si acceptem que es tracta d’una mena de cavaller errant però sense cavall ni escuder, amb molts gegants que se li tiren a sobre i pocs molins que puguen donar-li farina per a fer pa. Per cert, en català diem: «Més val talent que pa de forment». Queda clar: ací, en el refrany, ‹talent› significa ‹gana›, ‹fam›, i és curiós car sembla que Turguéniev relaciona tots dos conceptes d’una manera magistral unint-los i posant-los com a característiques d’un mateix individu, en cert sentit. Si tenir talent vol dir haver de patir gana, ja estem aviats, ja... Loïç Miquel (trad.), 28 de gener de 2026 (rúfol jorn, ventós i fred).
