Quan traduïa “Àssia” d’I. S. Turguéniev, m’adonava que una part important del conflicte motor de la narració la genera el fet que entre els dos (¿pretesos?) germans, Gaguin i la seva germana Anna, existeix una relació ambigua, ambivalent, que, segons una certa lectura, podria fins a cert punt ser qualificada d’incestuosa. En realitat, l’incest no s’insinua enlloc, ni, molt menys, s’esmenta; però, d’alguna manera, es percep, o es podria percebre amb certes claus d’interpretació. Si no ens agrada aquesta afirmació, podríem provar d’argumentar que existeix en potència, en un pla de no-materialitat, com a possibilitat; la qual, en cas de donar-se, resultaria clau per a entendre determinades pautes de comportament de l’estranya parella. En aquest sentit, el protagonista-narrador de la història, el senyor N. N. (¿‹Nikolai Nikolàievitx›?), podria, en aquest paradigma, no ser més que un element distorsionador, l’afuada punta d’un triangle que entrarà en conflicte amb si mateix i amb les parelles interiors que s’hi estableixen: 1) Gaguin-Àssia (en qualitat de germans), 2) Àssia-N. N. (en qualitat de festejants), i 3) N. N.-Gaguin (en qualitat d’amics). ~ Justament ahir, em vaig adonar quin és el model que Turguéniev pren per a construir la relació dels dos germans. Recordem que, segons el text (és a dir, segons el que és explicat a N. N.), Gàguin i Àssia són fills del mateix pare, però no de la mateixa mare. En el capítol II, quan N. N. troba la parella de joves russos contemplant el ‹Kommers› d’estudiants alemanys, Gaguin, en les presentacions, li diu: ««…i vet, aquesta és la meva... -va vacil·lar un moment-, la meva germana.»» Amb aquesta vacil·lació, òbviament, el lector entén que ací hi ha marro. Així doncs, ¿és realment la seva germana o no ho és? En principi, mirant-los de lluny només, des del punt de vista d’N. N., que no els coneixia, hauríem pogut pensar que aquells dos eren parella: un jove matrimoni, per exemple, com tants altres que viatjaven a Alemanya per a prendre banys en els famosos balnearis o simplement com a canvi d’aires o esbarjo viatger i cultural (‹turisme›, en diríem avui en dia). Des del primer moment, quedem informats que Gaguin i Àssia no s’assemblen gens ni mica; cosa que reforça les nostres sospites. De fet, el protagonista-narrador arrossegarà durant bona part de la història els seus dubtes, fins que, en un determinat moment, resoldrà que «no és germana seva» (cap. IV). Un incís en aquest punt: recalquem que en “Àssia” una part importantíssima és l’ambigüitat, la indefinició. ¿Són o no són germans? ¿És Àssia o no una noia com cal? ¿L’estima o no N. N.? ¿És ella capaç o no de fer una bogeria que pose en perill la seva pròpia vida? Tot en “Àssia” són incerteses; algunes es prenen com a punt de partida; altres, com a punt de final, com per exemple quan el protagonista-narrador es pregunta si hauria sigut o no feliç amb Àssia. Ell mateix es contesta amb una resposta negativa: no, no hauria sigut feliç amb ella. Però, ¿és completament sincer, o es tracta d’un autoconvenciment imposat com a fórmula per a fer callar la seva consciència, intranquil·la? Fins i tot, ja el nom ‹Àssia›, que fa de títol de l’obra, és ambigu en ell mateix, per tal com és diminutiu d’una considerable multitud de noms de pila de dona: Aleksandra, Anastassiia, Arséniia, Astra, Guelàssiia, Kséniia, Taràssiia, i alguns altres. De tal manera que el narrador es veu forçat a explicar que (cap. II): «…el seu nom, concretament, era ‹Anna›, però Gaguin l’anomenava ‹Àssia› i ja em permetreu que l’anomene jo així també.» La presència mateixa de l’explicació ja ens dona noció sobre la necessitat de l’aclariment, per tal com ‹Àssia› apunta a un munt de noms de pila, com ja hem dit. Així doncs, aquesta noia, ja amb el seu diminutiu, genera, d’antuvi, dubtes. Amb el seu comportament, en generarà més, de dubtes. Amb el seu caràcter arrauxat i mudable, camaleònic i histriònic (totes dues característiques explicitades pel propi narrador), en generarà més encara. De manera que el pobre N. N., observador passiu i, alhora, víctima d’una situació que supera els seus propis esquemes, es veurà abocat a un vaivé emocional terrible; fins a cert punt, és comprensible que siga resolt, tallat, de la manera en què ell ho va fer. Però anem a pams. ~ Observem ara la parella de germans Gaguin-Àssia i aclarim ja d’on podria haver pouat Turguéniev un model per a ells. Senzillament, reproduïm ací un fragment de la Bíblia, concretament del capítol 20 del Llibre del Gènesi (segons la traducció dels monjos de Montserrat): «(1) Abraham va partir d’allà cap al país del Nègueb i es va quedar entre Cadés i Sur. I visqué com a foraster a Guerara. (2) Com que Abraham va dir de la seva dona Sara: «És la meva germana», Abimèlec, el rei de Guerara, va fer anar a buscar Sara. (3) Però Déu es presentà a Abimèlec de nit en un somni i li digué: «Moriràs a causa de la dona que has pres, perquè és casada». (4) Abimèlec, que encara no se li havia atansat, respongué: «Senyor, ¿és que voleu matar gent innocent? (5) ¿No em va dir ell: «És la meva germana», i ella també: «És el meu germà?» ¡És amb simplicitat de cor i amb mans pures que he fet això!» (6) Déu li respongué en el somni: «Jo també ho sé, que has obrat així amb simplicitat de cor, i fins jo mateix no t’he permès que la toquessis. (7) Torna, doncs, la muller d’aquest home, que és un profeta, i ell intercedirà per tu perquè visquis. Però, si no la tornes, sàpigues que moriràs tu i tots els teus.» (8) Abimèlec es va llevar de bon matí, va cridar tots els seus servents i els contà totes aquestes coses. I els homes van agafar molta por. (9) Després Abimèlec va cridar Abraham i li digué: «¿Què ens has fet? ¿En què t’he ofès, que hagis fet recaure damunt meu i damunt el meu reialme una culpa tan greu? M’has fet coses que no s’han de fer». (10) Abimèlec continuà dient a Abraham: «¿Què et proposaves obrant d’aquesta manera?» (11) Abraham respongué: «Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha segurament cap temor de Déu, em mataran a causa de la meva dona. (12) A més, és veritat que és germana meva, filla del meu pare, encara que no de la meva mare, i ha esdevingut la meva dona. (13) Quan Déu em va fer errar lluny de la casa del meu pare, li vaig dir, «Em faràs aquest favor: a tot arreu on anirem, digues de mi: «És el meu germà».» Així, fixeu-vos especialment en el versicle dotzè: «…és veritat que és germana meva, filla del meu pare, encara que no de la meva mare…» D’aquesta manera coneixem que Abraham i Sara eren germans, d’un mateix pare; tal com ho explica Abraham. Compte i atenció: penseu que la Llei donada a Moisès és molt posterior; el llibre del Gènesi és el primer de la Bíblia, i, en principi (diem-ho amb tota la prudència del món, perquè no soc teòleg ni res que s’hi assemble), caldria pensar que els manaments i les prohibicions encara no estaven explícitament articulades tal com ho van estar després, amb Moisès. És curiós observar que, en aquests capítols del Llibre del Gènesi, l’incest té una presència marcada, amb l’episodi reproduït però també amb Lot i les seves filles en el capítol anterior, el dinou. Les dues filles de Lot, primer la gran i després la petita, emborratxen el seu pare per a unir-se amb ell; d’aquella unió, naixerà, de la gran, Moab, pare dels moabites; i, de la petita, Ben-Ammí, pare dels ammonites. Però això ja és una altra història; quedem-nos ara amb Abraham i Sara, i veurem clarament un paral·lel amb Gaguin i Àssia. El paral·lel es fa encara més evident quan pensem que, com el profeta patriarca i la seva muller-germana («Déu em va fer errar lluny» Gn 20,13), Gaguin i Àssia són una parella errant: surten d’algun lloc indeterminat de Rússia, passen per Alemanya, al final es dirigeixen a Anglaterra (a Londres), i, d’allà, aneu a saber. Amb tot això no volem pas afirmar rotundament que Gaguin i Àssia constitueixen, de fet, una parella d’amants des del punt de vista carnal i eròtico-afectiu; però vet ací, de nou, l’ambigüitat, la possibilitat, l’opció en potència. Encara que el narrador no s’atrevisca a explicitar-ho, aquesta vaga possibilitat que s’albira sense cap prova concloent ni evidència, actua com a factor generador de conflicte en molts sentits, dins del triangle d’amors, amistats, afectes fraternals. Queda clar que Gaguin explica a N. N. que Àssia, en efecte, és germana seva; i, per tant, en principi, això anul·laria qualsevol altra opció d’afecte que vaja més enllà del purament fraternal. Però, tot i així, hi ha dues vies que s’ofereixen com a camins oberts en la interpretació de l’obra: 1) Imaginem que el que explica Gaguin a N. N. és, tot o en part, mentida. Podrien haver-hi motius ocults que, per exemple, obliguen Gaguin a mentir, a inventar-se una història. Recordem que, en el capítol IV, el lector és informat del següent: ««Em va venir al cap que Gaguin, en el transcurs de la conversa, havia al·ludit unes certes complicacions que li impedien tornar a Rússia...»» I és que cal fixar-se bé en tots els detalls i no obviar res. Aquestes ‹certes complicacions›, ¿podrien derivar, per exemple, d’una activitat delictuosa? ¿I si Gaguin i Àssia foren una parella d’estafadors que es veuen obligats a fugir de la pàtria per a evitar responsabilitats penals? El text no diu ni insinua res sobre una tal possibilitat (que és pura invenció nostra), però, si volguérem, en un exercici literari, podríem prendre-la com a veritat, posar-la en el seu lloc, abans dels fets narrats, i potser encaixaria bé. 2) Imaginem que el que explica Gaguin a N. N. és veritat, però no tota la veritat. En aquest altre paradigma, Gaguin, en efecte, seria germà d’Àssia; els seus sentiments envers ella, per tant, serien merament afecte fraternal… ¿Merament? ¿O hi hauria alguna cosa més? El paral·lelisme amb el model Abraham-Sara, que hem demostrat, ¿no ens fa sospitar que per allà, en algun racó, pot subjaure un amor que s’introduiria ja directament en el terreny d’allò eròtic, carnal, o conjugal? (Tinguem també en compte una cosa, i és que en l’Antic Testament l’experiència matrimonial o conjugal es vivia d’una manera molt diferent a com es feia en el romanticisme i postromanticisme del segle XIX). Potser fins aquell moment, ningú, ni tan sols Gaguin mateix, no era conscient d’aquesta possibilitat d’amor eròtic, solapat a l’amor fraternal; la intromissió, la ingerència d’N. N. en el petit món aïllat dels germans Gaguin (recordem que aquests viuen en un petit poblet d’un país que no és el llur, en un lloc, per cert, situat fora de les muralles, un turonet elevat, relativament apartat de tot i de tothom), l’aparició, dèiem, d’N. N. farà que tot esclate, aflore, es desencadene i porte determinades conseqüències (N. N. seria, per tant, com hem suggerit abans, una mena de disruptor). Amb aquesta clau d’interpretació, podríem entendre, per exemple, per què Gaguin sembla dir una mentida (ara sí, clarament) quan afirma a N. N. (cap. XIV): ««Hui, a les dues de la nit, m’ha despertat la nostra hostessa. ‹Aneu a veure la vostra germana -m’ha dit-, li passa alguna cosa.› He corregut a veure què li passava i l’he trobat vestida, enfebrada, plorava…»» Després, en el capítol XVI, Àssia contradirà aquesta versió dient: ««No vaig ser jo qui va cridar el meu germà; ell mateix va venir.»» Així doncs, ¿qui diu la veritat i qui diu la mentida? I, si és Gaguin qui menteix, ¿per què actua així? ¿És que potser volia amagar davant d’N. N. un accés de gelosia totalment inadmissible des de tots els punts de vista? Perquè, allò que en els temps arcaics de l’Antic Testament d’abans de la Llei podria (¿qui ho sap?) ser més o menys admissible o tolerable, en canvi, després de la Llei, de les disposicions legals divines revelades («Que ningú de vosaltres no s’acoste a cap parent pròxim per a tenir-hi relacions sexuals. Jo soc el Senyor.» Lv 18,6; mireu també Lv 18,11), seria totalment inadmissible; molt més en la societat russa del segle XIX, preocupada sovint per mantenir una coherència entre conducta i fe (segons la manera d’expressar-se d’alguns: ‹dominada per una forta moral›). ~ Més estrany encara resulta el retrobament dels dos amics, després de la pèrdua d’Àssia. És el capítol XX: «A través [de la finestra] va traure el cap Gaguin. «¿L’heu trobat?», li vaig preguntar. «Ha tornat -em va respondre amb un xiuxiueig-. Està en la seva cambra, desvestint-se. Tot en ordre.» - «¡Gràcies a Déu! -vaig exclamar jo amb un indicible esclat d’alegria-. ¡Gràcies a Déu! Molt bé, doncs, perfecte. Tanmateix, ¿sabeu?, hauríem de parlar ella i jo.» - «En un altre moment -va replicar ell tot portant cap a si el batent-, en un altre moment, i ara a reveure»…» Caram… Els dos amics, totalment desesperats, han estat buscant la noia, la qual, per cert, donada la seva imprevisibilitat i caràcter impetuós i radical, podria haver comès un acte de suïcidi a l’estil de Loreley (mite alemany esmentat justament en la història, capítol IX); i, ara que la noia ha tornat sana i estàlvia, Gaguin no permet que el seu amic intercanvie uns mots amb ella… Caram, quines coses. ¿Què passa ací? ¿No veieu, no us adoneu que ací hi ha marro amagat? La ràpida, precipitada marxa dels germans Gaguin, a una hora intempestiva, corroboraria la hipòtesi. Queda clar que ella, Àssia, manifesta el seu desig de marxar, de no tornar a veure mai més N. N. Però de tota manera, aquesta marxa, aquesta fugida sense retorn ni possibilitat de retrobament, ¿no sembla que vindria una mica orquestrada, fomentada, per un germà-amant gelós que voldria evitar de totes totes perdre aquella persona que més vol, potser en tots els sentits? ~ La història es queda com un drama d’oportunitats perdudes; de paraules no dites en el seu moment adient; d’amors inconfessables o immadurs, com la pròpia protagonista, Àssia: ««…estava afaiçonada amb gràcia, però era com si no haguera acabat de desenvolupar-se encara del tot», cap. II; «era un arbre salvatge empeltat de feia poc; era vi que encara fermentava», cap. VI.» És curiós, per cert, observar la presència del concepte ‹fermentat› en diferents moments de l’obra. Si el vi d’Àssia encara fermentava, en canvi, en el capítol II Gaguin diu que «l’ama ens ha promès que ens prepararia llet fermentada…» És a dir, l’ama els ho havia promès a ells dos, als germans, abans que aquests conegueren N. N. Així doncs, ¿aquesta fermentació és part del misteri? ¿Què és aquesta llet fermentada que en principi havien de prendre tots dos germans (ells a soles), i al final han acabat compartint amb N. N.? ~ Hi ha, també, en el capítol II, una frase pronunciada per Àssia que resulta misteriosa en grau superlatiu. ««¡Us heu ficat en la columna de lluna! ¡L’heu trencat!»» És el moment en què N. N. travessa el Rin amb la barca i aquesta talla la columna de llum lunar reflectida sobre la foscor de la superfície de les aigües. I ens podríem preguntar: ¿Quina columna de lluna ha trencat N. N., en un sentit metafòric? ¿Què ha trencat N. N. amb la seva aparició inesperada i contra tot pronòstic? Allò que ha trencat N. N., ¿és una cosa relacionada amb els dos germans? ¿O Àssia potser està fent un vaticini, una predicció del que passarà amb el que podria haver sigut un idil·li amorós entre ella i N. N.? ~ Esmentem ara, de nou, una ambigüitat reveladora (o no, al gust del lector). Es tracta, en aquest cas, d’una ambigüitat lingüística, potser usada per l’autor amb molta astúcia. Cap al final del capítol XIV, es produeix un diàleg entre Gaguin i N. N. «I, en aixecar-se, [Gaguin] va afegir: «Però de totes maneres marxarem demà, perquè veig que no us casareu amb Àssia.» - «Doneu-me temps fins a la vesprada», vaig replicar jo. «Com vulgueu, però no us casareu.»» Aquest ‹no us casareu›, ¿què és? ¿Una afirmació predictiva o una ordre? I és que per una coincidència, en aquest verb, en rus, la forma de futur i l’imperatiu són iguals. L’única diferència seria la síl·laba tònica d’un i altre mode verbal, però, com és sabut, en el registre escrit, en rus habitualment no es marca la tonicitat amb titlles, llevat d’alguns casos puntuals. En l’original, llegint el verb, resulta impossible saber què concretament està dient Gaguin en referència a l’acció de casar-se. Podríem pensar que, partint dels indicis i de les reaccions del seu amic, està formulant una mena de predicció; però és que, llegit literalment, el sentit de l’ordre, de la prohibició de casar-se, també podria encaixar perfectament. ¿I per què, en aquest cas, Gaguin no voldria que N. N. es casara amb Àssia? Justament en aquesta mena de jocs d’ambigüitats hi ha, pensem, l’essència de l’obra. ~ No és tan descabellat pensar que l’autor es lliura a jocs d’aquest tipus. Justament en el capítol següent, el XV, el protagonista-narrador es troba a les fosques en casa de ‹Frau› Louise. «A les palpentes vaig avançar un parell de passes. Una mà ossuda va prendre la meva. «¿Sou vós, ‹Frau› Louise?», vaig preguntar. «Jo -em va respondre la veu-, jo, el meu bonic jove.»» Heus ací, de nou, un punt de desconcert, en aquest cas en el ‹jo›. En l’original: ‹ia›, que en rus, en efecte, equival a ‹jo›, i, en alemany, a ‹sí› (recordem que ens trobem a Alemanya i ‹Frau› Louise és d’aquell país). Probablement es tracte d’un joc idiomàtic, donada la coincidència en la forma oral de dues paraules pertanyents a idiomes diferents i amb significats diferents. L’autor no especifica en quina llengua ‹Frau› Louise i el protagonista fan aquest curt intercanvi de mots; tot i que en l’original es presenta en rus, caldria suposar que teòricament la conversa es fa en alemany (a l’igual que altres converses amb personatges locals del país). És interessant observar que aquest hipotètic joc crearia una simultaneïtat de sentits, on el ‹jo› conflueix amb el ‹sí› per un atzar idiomàtic. Així, doncs, això demostraria el fet que l’autor sí es rabeja en els dobles sentits o ambivalències que poden prendre les paraules per a construir un discurs paral·lel ocult. ~ Per cert, ja que ha estat esmentada ‹Frau› Louise, apuntem (dit siga de passada) que, com a personatge, podria tractar-se d’una mena de representació de la difunta mare d’Àssia. ‹Frau› Louise ‹és› Tatiana com si aquesta no haguera mort encara. La vella alemanya professa envers Àssia un càlid amor maternal; i és la noia mateixa qui busca la seva companyia i refugi. De fet, entre les dues s’estableix una relació en certa manera inexplicable, donat el caràcter intempestiu i rebel d’Àssia. En Turguéniev, a més, a nivell simbòlic s’estableixen interessants paral·lels cromàtics. Així, sabem que Tatiana (la mare d’Àssia) «portava una lligadura fosca al cap i un xal groc sobre les espatlles» (cap. VIII). I que «‹Frau› Louise [...] té un gat negre amb ulls grocs...» (cap. IX). És innegable l’equivalència cromàtica, i, doncs, es podria amb això confirmar que hi ha (mitjançant un vincle cromàtic simbòlic) com una assimilació d’identitats entre Tatiana i ‹Frau› Louise. No és l’únic exemple dels paral·lels cromàtics de Turguéniev. En una altra obra seva, “El primer amor”, es produeix un fenomen paregut. En el capítol XI, Zinaïda, la protagonista femenina, diu: «Tal vegada siga una ximpleria, però de vegades em vénen al cap estranys pensaments, especialment quan em desperte abans del matí, quan el cel comença a fer-se gris i rosat.» I després, en el capítol XII veiem que, en efecte, a Zinaïda li ve al cap un estrany pensament (una mala idea) quan aquesta anava «per baix, pel camí, amb un lleuger vestit de to grisenc, amb una ombrel·la rosada.» L’esquema és sempre el mateix: el paral·lel cromàtic es dona en capítols consecutius, sens dubte per a guanyar efectivitat en la ment del lector. ~ D’altra banda, sobta també la sovintejada presència del riu almenys en unes determinades obres de Turguéniev. En “El primer amor”, per exemple, el riu Moskvà apareix cap al final del relat; però en “Àssia” i, sobretot, en “Mumú”, la presència del riu és cabdal. Tant hi fa si es tracta de rius russos o alemanys; aquestes històries no es podrien explicar sense un riu que les travesse, que les impregne d’humitats i de bells paisatges fluvials, però també de llegendes, de perills i de tragèdies… ~ En resum, la novel·la “Àssia” de Turguéniev està plena de misteris, de més que probables pulsions no explicitades, que subjauen en algun lloc i que actuen com a motors de canvi o com a factors de tensió en processos d’establiments afectius amb tercers. Com la vida mateixa. En referència als personatges centrals de l’obra, podríem finalitzar amb una d’aquelles frases potser formulades anteriorment de mil altres maneres: els triangles fan males parelles. I afegiríem: en tots els sentis possibles.
