Cromoteca

Pregunteu-vos quants noms de color coneixeu; probablement, el primer que us vindrà a la testa seran els cromònims de l’Arc de Sant Martí: ‹vermell›, ‹taronja›, ‹groc›, ‹verd›, ‹blau›, ‹indi› i ‹violat›. A més, si ho heu dit en aquest ordre, ja podeu anotar-vos un punt. Ara bé, la qüestió es complicarà quan us demanaran: per una banda, ¿quin és el sinònim de cadascun d’aquests substantius?; i, per una altra banda, ¿quin altre nom de color es podria afegir a la llista bàsica santmartiniana? ¡No, si us plau, no cal envermellir-se! Cal només tenir a mà bons diccionaris i, sobretot, ganes d’aventurar-s’hi, en ells. Ja us advertim que obtindreu un resultat ben bigarrat, en aquest cas; però val molt la pena, ja que enriquireu el vostre vocabulari cromàtic. ~ Comencem justament amb ell: el vermell. Un xicot molt discret, certament. És tan vergonyós, és a dir, tímid, que s’amaga sota noms diversos. Però cal tenir en compte que cap d’ells no és sinònim perfecte de ‹vermell›; presenta un petit o gran matís diferenciador, en cada cas. Així, ‹roig› i ‹vermell› no són exactament el mateix. Segons el diccionari, ‹roig› és ‹vermell tirant a groc›. En canvi, el ‹carmesí› és ‹vermell fosc, tirant a blau›. El ‹granat› és també ‹vermell fosc› (però sense aquell matís de ‹tirant a blau› que sí presenta el carmesí). El ‹carmí› és ‹vermell purpuri›, sense plus. Finalment, l’‹escarlata› és ‹vermell viu amb un punt de groc›. A veure, ¿què voleu que us diga? Ací, el diccionari, amb ‹viu› al costat de ‹vermell›, juga una mica al joc de l’epítet sobrer; perquè, ¿coneixeu algun vermell que no siga viu? Recapitulant: segons tot plegat, ‹roig› i ‹escarlata› serien, per definició diccionarial, el mateix; ‹carmesí› i ‹carmí› tindrien una certa afinitat; en el primer cas, amb matís blavenc; purpuri en el segon. Caldria afegir finalment el ‹bai›: ‹roig fosc›, que s’aplica especialment al color del pelatge dels cavalls. Exemple: ‹un cavall bai›; ¿ho recordareu? També aplicat generalment al pelatge d’aquests quadrúpedes hi ha ‹alatzà›: ‹d’un color més o menys vermellós o molt semblant al de la canyella›. Per tant, ‹bai› i ‹alatzà› serien plus o manco el mateix; el que passa és que el segon és un antic castellanisme, totalment catalanitzat, però. I encara un altre apunt sobre ‹vermell›: existeix una partícula prefixada que el significa, amb dues variants (però una mateixa arrel): ‹rubi-› i ‹rubo-›. Així, a partir d’aquests prefixos, tindríem les paraules: ‹rubicund› (‹vermell, aplicat al color de la pell›), ‹rubicundesa›, ‹rubicunditat›, ‹rubor›, ‹ruboritzar-se› i ‹ruborós›. ~ Passem ara al ‹taronja›. Alguns l’anomenen ‹carbassa›; però, llavors, el diccionari, de nou, intervé i adverteix que el ‹carbassa› és més aviat ‹groc ataronjat›. És qüestió de matisos molt subtils, si voleu dir-ho així; però per a parlar amb propietat i ser uns vertaders cromotècnics és necessari conéixer les variants cromàtiques i els seus respectius noms. ~ Pel que fa al ‹groc›, de ben segur heu pensat: «El groc és groc i punt; no hi ha més.» ¿Ah, sí? ¿N’esteu segurs? Doncs mireu, ara per exemple podríem posar la paraula ‹luti› com a sinònim de ‹groc›. ‹Luti›, per cert, té variant femenina: ‹lútia› (així, les feministes de soca-rel ja poden descansar tranquil·les). A continuació, tindríem també ‹citrí› (‹citrina›, he, he...); el diccionari informa clarament que és el ‹color de la llimona›. Per tant, no digueu, si us plau, ‹groc llimona›; digueu ‹citrí› si és mascle i ‹citrina› si és femella i ja amb això quedareu molt i molt bé davant d’un auditori que us aplaudirà, entusiasmat. L’‹ambre› no és ben bé groc del tot; car la resina fòssil de la qual pren nom presenta tonalitats diverses, totes elles càlides, que potser sí tenen una base grogosa, però adopten variants entre meloses i bladeres, amb una lluminositat, això sí, molt especial, per la translucidesa del material. Per això sovint l’‹ambre› es considera un color a part, malgrat no acaba de quedar definit del tot, donada una certa variabilitat de matisos. ¿Més grocs? Hi ha el ‹falb›, que és un color ‹entre groc i roig, com el del pelatge del lleó›; per la qual cosa, de vegades, el ‹falb› és anomenat ‹lleonat›. Però pareu esment: ‹lleonat› i ‹lleonés› no són el mateix. ¡No sigueu bèsties! I ara digueu: ¿Quina partícula prefixada significa ‹groc› en mots compostos? Ei, ¿com que no ho sabeu? ¡Però si és molt fàcil! Està claríssim del tot. Es tracta del prefix ‹xanto-›. Perquè ‹groc› i ‹xanto-› s’asemblen moltíssim, ¿oi que sí? ¿Què? ¿Que no s’assemblen gens, dieu? Doncs bé, tant si s’assemblen com si no, ‹xanto-›, en efecte, fa referència al groc en els compostos per prefixació que volen conceptualitzar aquest color. Així, tenim mots tan meravellosos com ara per exemple aquests: ‹xantocromia›, ‹xantodèrmia›, ‹xantodont›, ‹xantoma›, ‹xantòpsia› i altres grogors. ~ Curiosament, no té la nostra llengua gran quantitat de sinònims de ‹verd›; i mireu que n’hi ha, de gran varietat de tonalitats d’aquest color bàsic. Observant els arbres només, cada fullatge presenta el seu matís característic: ‹verd oliva›, etcètera; però sempre, aquests verds, són denominats amb expressions de diversos mots, i no amb paraules simples, com en el cas del vermell. Crida l’atenció que el “Diccionari avançat de sinònims i antònims de la llengua catalana”, a l’entrada ‹verd› indica el següent com a sinònims: ‹picant›, ‹impúdic›, ‹obscé›. És a dir: qualitats morals (immorals), ¡i no cromàtiques! Després d’una petita investigació usant altres volums, descobrim que ‹porraci› és l’únic sinònim de ‹verd› existent en el nostre idioma, i dona com a matís: ‹de color verd negrós›; per tant, el porraci és un verd fosc o molt fosc. Ja està; no n’hi ha més, sembla. Així, a casa nostra, el verd es queda pràcticament en exclusiva com a color de l’obscenitat o de la picantor. M’agradaria que algú m’explicara per què es produeix tal assimilació conceptual, en el cas del verd. Com a prefix que signifique ‹verd› hi ha ‹praseo-›, però és tan extraordinàriament rar en la nostra llengua que, sens dubte, deveu haver quedat ben parats, com jo mateix he quedat, en havent conegut la seva existència. Realment, el cas del verd en la nostra llengua és, no tan sols obscé, sinó fins i tot vergonyós; no entenc de cap manera com és possible que un color tan present en les nostres vides tinga una representació lèxica tan pobra en el nostre idioma. ¿Què dieu? ¿Que em deixe la paraula ‹glauc›? Manqueu de desraó; o, el que és el mateix, en teniu molta, de raó. ‹Glauc› marcaria el contrapunt a ‹porraci›; si aquell era ‹verd negrós›, el ‹glauc›, en canvi, és ‹verd blanquinós›; tot el contrari, per tant. En qualsevol cas, continue pensant que el color verd, en la nostra llengua, no acaba de tenir un seguici sinonímic d’acord amb la seva dignitat i rellevància. ~ Amb el ‹blau› la cosa canvia una mica. De sinònims de ‹blau›, cinc n’he trobat jo. Probablement, dec haver-me’n deixat algun; disculpeu-me si només he sabut localitzar aquests: ‹celest›, ‹cèlic›, ‹ceruli›, ‹ciànic› i ‹atzur›. D’ells, els tres primers serien el mateix: ‹del color del cel›. La definició, però, és una mica tramposa, perquè el cel potser siga una de les coses del nostre dia a dia que més intensament canvien de color, si ho pensem bé. És una definició tan reduccionista que pot portar a equívoc o al desconcert si la prenem al peu de la lletra. Potser caldria dir: ‹del color del cel, un jorn clar, sense núvols, a plena llum del dia, sense contaminació ambiental i amb un observador situat no per damunt d’una determinada altitud›. Per cert, ‹atzur› és també ‹color blau celest›, tot i que sembla que en l’imaginari col·lectiu ‹atzur› actualment s’assimila més aviat a una determinada tonalitat del mar. En tot cas, és molt poètic, això sí; o molt comercial, ja que diverses marques de productes n’han fet i en fan ús. ‹Ciànic› no s’ha de confondre amb ‹cian› (ja hi arribarem); ‹ciànic› és ‹blau fosc›, segons el diccionari. ~ L’‹indi›, alguns el consideren un tipus de blau, però, si hem de cenyir-nos estrictament al que ens assevera el diccionari, trobem que l’‹indi› és en realitat un color independent, ‹un dels set de l’espectre solar, entre el blau i el violat›. N’hi ha qui en diu ‹anyil›. Jo, la veritat, si us soc sincer, no sabria dir-vos en quin punt el blau deixa de ser-ho per a transformar-se en indi o anyil; tampoc no sabria explicar-vos quina diferència hi ha entre aquest i el violat. L’indi, per a mi, és un color una mica misteriós, ambigu, incert, dubtós; crec que poca gent podria reconéixer-lo amb naturalitat i immediatesa. Vosaltres mateixos podeu fer la prova: intenteu aconseguir qualque objecte d’aquest color, indi o anyil, i ensenyeu-lo a les persones del vostre voltant, a veure què us diuen. ¿Quantes d’elles us diran: «Això és de color indi»? Jo crec que ben poques. I, tanmateix, oficialment està considerat un dels set colors bàsics de l’espectre visible. ~ Finalment, dins del grup dels set magnífics, trobem el ‹violat›, que alguns anomenen ‹violeta› o ‹violaci›. Aquest sí és fàcilment recognoscible. Les senyores feministes, per algun estrany motiu, se l’han apropiat com a color distintiu de llur secta de fanàtiques paranoiques andròfobes. Al segle vint teníem els ‹rojos›; al vint-i-u, tenim les ‹violetes›. Es veu que cada segle ha de tenir el seu color i els seus dogmes més o menys perversos. Del ‹malva› diuen que és ‹violaci tirant cap a ‹rosat››; és a dir, és un matís de ‹violaci›, i el nom mateix ja ho diu: ‹mal-va›. ¿Oi que s’entén? Perquè realment no anem bé, no. ~ Però amb els set bàsics no acaba la cosa; és clar, n’hi ha molts més, de colors. El problema ara és com classificar-los, o quin criteri seguir per a esmentar-los; ja que molts d’ells són híbrids i no acabes de saber ben bé si són càlids o freds. ~ Per exemple, el ‹morat› és ‹entre vermell i blau›, i el diccionari afegeix: ‹com el color del suc de móres›. ¿On el posem, doncs: com a càlid o com a fred? Mentre resolem la qüestió, el que sí podem assegurar és que el morat presenta dues variants: una fosca i l’altra clara; la variant clara del morat és el ‹lila›; la fosca és ‹musc›. De la paraula ‹musc›, el diccionari en diu: ‹de color fosc, especialment morat›; i el diccionari etimològic clarifica que ‹musc› és una variant de ‹mesc› (‹secreció olorosa produïda pel mesquer›). En anglés, ‹mesc› és ‹musk›, i amb això obtenim el cognom d’un famós personatge multimilionari. Si el senyor Musk és musc, cromàticament parlant o en un altre sentit, no soc jo cap persona autoritzada que puga dir-ho. ~ Quan ja tenim clar (o fosc) què és el morat, arrissem el ris i arribem al ‹porpra›, que és el ‹vermell fosc tirant a morat›. Com a sinònim de ‹porpra› tenim ‹amarantí› (en anglés: ‹amaranthine›, com el títol d’aquell disc d’Enya). ~ El ‹fúcsia› és també un color molt discret: ‹rosa o vermell violaci›; però en la pràctica del dia a dia el fúcsia és simplement com una mena de ‹rosa pujat de to, molt intens›. ~ Passem ara als marrons. Del ‹marró›, el diccionari, molt succintament, us dirà que és ‹castany›; del ‹castany›: ‹color fosc ‹terrós›, similar al de les clofolles de les castanyes›. Des d’ací passem a l’‹ocre›, ‹ocraci› o ‹ocrós›: ‹d’un color terrós rogenc o groguenc›. Del ‹bru› es diu que és ‹de color terrós fosc amb un matís rogenc›; i el ‹bistre› és ‹color de to fosc amb un matís lleugerament groguenc›. Finalment, en aquesta secció arribem al ‹canyella› o ‹canyellat›, que és un tipus de bru molt noble i fragant. Personalment, per a mi és el color més saborós. ~ Amb el ‹caqui› tenim un problema molt seriós. En el pla teòric, el diccionari ens desquadra l’esquema en advertir-nos que el ‹caqui› és un color ‹d’oli agrisat›. A veure, intenteu imaginar-vos el color de l’oli, i ara agriseu-lo; el resultat, en principi, cromàticament no tindria res a veure amb allò que actualment entenem com a ‹caqui›, procedent del fruit mucilaginós per tots conegut. Aquesta situació problemàtica la resoldria l’etimologia: per mitjà del diccionari etimològic ens adonem de que en realitat coexisteixen dues paraules diferents amb la forma ‹caqui›, i cadascuna d’aquestes dues paraules provenen de llengües molt diferents; es produeix, per tant, una simple coincidència formal. En el primer cas, el ‹caqui› de color ‹d’oli agrisat›, arriba a nosaltres a través de l’anglés, que, al seu torn, el pren de l’urdú ‹haki›, que, al seu torn, el pren del persa ‹hak›, i en origen significa ‹pols›. En canvi, en el segon cas, el ‹caqui› de color ‹del fruit mucilaginós›, en origen procedeix del japonés, i el terme el va prendre Linné per a formar ‹Diospyros kaki›, nom científic de l’arbre que produeix el fruit. Per tant, quan us diguen ‹caqui›, heu d’estar ben atents per tal de saber si es tracta de ‹l’oli agrisat› o del ‹fruit japonés›. Ambdues variants cromàtiques mantenen una gran diferència entre si. Per exemple, en el cas de l’uniforme militar de color ‹caqui›, queda clar que la indumentària pretén mimetitzar el soldat amb un entorn de pols o de sorra del desert, per exemple. L’altre ‹caqui›, en aquest cas, no trobe que siga adient; ni crec que el soldat tinga ganes de portar un vestit de color intens cridaner. ~ A continuació posem tres colors que mantenen un cert parentiu entre si, amb tonalitats suaument càlides i reminiscències gal·les: ‹beix›, ‹crem›, ‹cru›. El ‹beix› teòricament és ‹d’un gris groguenc›, tot i que cadascú es forma el seu propi concepte d’aquest color. Un experiment curiós seria fer una exposició de beixos, en la qual el participant hauria de representar gràficament quina és la seva pròpia variant de beix; estic segur que la gama de tonalitats obtingudes seria ben extensa. El ‹crem› és ‹de color blanc lleugerament esgrogueït›. En aquest punt hauríem de permetre’ns fer una correcció d’una errada molt generalitzada, la qual inclou també un component de conflicte de gènere: el color és ‹el crem›, en masculí; en canvi, la preparació culinària és ‹la crema›, en femení. I ara, de ben segur, les reaccionàries saltaran furibundament: «¿Per què el color ha de ser masculí i la preparació culinària ha de ser femenina?» I protestaran amb un clam: «¡Això és discriminació!», etcètera. Però, si us plau, deixem-ho ací, perquè tenim qüestions més interessants sobre la taula, com per exemple intentar explicar què és el color ‹cru›. No és tan sols ‹cru› un adjectiu que fem servir per a referir-nos a una vianda quan no està cuita; és també un color, i, a més, un de molt específic: ‹color groguenc i pàl·lid que agafa el teixit i el filat cru›. Per tant, com veieu, sí hi ha una certa afinitat cromàtica entre el ‹beix›, el ‹crem› i el ‹cru›, raó per la qual potser no seria un disbarat formar-ne una família, en la qual tal vegada hauríem d’incloure els següents colors: l’‹encarnat› i el ‹ros›, ambdós en referència a parts del cos humà. L’‹encarnat› no és tan sols el Fill de Déu fet home; el diccionari diu, a continuació, que l’‹encarnat› és ‹de color rosat semblant a la carn [és a dir: la pell] humana de raça leucoderma›. El ‹ros› és un color que s’aplica en referència als cabells, al pèl, ‹de color entre el castany clar i el groc d’or›. És el famós i inadmissible castellanisme ‹rubio›; i vosaltres i jo anem amb compte, car ‹rossa› (amb essa sorda) no s’ha de confondre amb ‹rosa› (amb essa sonora). Pel que fa a l’‹encarnat›, assenyalarem també un parell d’apunts sobre colors el nom dels quals procedeix d’una mateixa arrel etimològica: ‹carni› i ‹carnell›. El ‹carni› és ‹de color de la carn›; i, per tant, hauríem d’imaginar-nos un tros de carn acabat de tallar amb el seu to vermellós. El ‹carnell› és el ‹matís de color que es dona al cuir per a que imite el color de la carn›. En aquesta definició no m’acaba de quedar clar a quina ‹carn› es refereix: ¿a la de l’‹encarnat› (a la de la pell humana de raça blanca) o a la del ‹carni› (a la de la carn que tallen a la carnisseria)? ~ Anem ara als colors de l’anomenada en arts gràfiques ‹quatricomia›, a saber: ‹cian›, ‹magenta›, ‹groc› i ‹negre›. Aquest grup de quatre sovint és representat per la sigla dels noms en anglés: ‹CMYK›. El groc ja l’hem vist anteriorment, i el negre el veurem a continuació. D’aquest grup, per tant, ens queden el ‹cian› i el ‹magenta›. Per definició, el ‹magenta› és el ‹vermell porpra compost per la mescla additiva de llum vermella i blava›. S’assembla molt al fúcsia; l’única diferència és que el magenta resulta una mica més suau i més claret. El ‹cian› és ‹blau verd, color substractiu complementari del vermell›; en aquest cas, molt paregut al ‹turquesa›, fins al punt que a la pràctica es podria dir que ‹cian› i ‹turquesa› és el mateix color. Un neologisme per a ell podria ser, per exemple, ‹praseoblau›. ~ Passem ara als colors metàl·lics. Però no ens entretindrem gaire amb el ‹daurat› ni amb l’‹argentat›; sí ens referirem, en canvi, a tres altres metàl·lics no tan coneguts: ‹bronzí›, ‹ferruginós› i ‹rubiginós›. Quelcom ‹bronzí› és allò ‹que sembla de bronze, especialment pel color›. Per exemple, l’expressió ‹pell bronzina› està en ús per a denotar la pell colrada, emmorenida, i també la de determinades races o ètnies els individus de les quals presenten habitualment aquest to dèrmic. ‹Ferruginós› i ‹rubiginós› són sinònims: ‹color del rovell›. És clar, en aquesta secció ens deixem moltíssims altres metalls que, per descomptat, tenen també la seva coloració característica, com per exemple el ‹platí›, i molts altres. Però en aquest article hem volgut cenyir-nos a aquells substantius que els diccionaris actuals reconeixen, diguem-ne, oficialment com a colors, amb una certa tradició literària. ~ Finalment, passarem al ‹blanc›, al ‹negre›, i, entre ells, al ‹gris›. ~ Comencem pel ‹blanc›. ¿Què? ¿Teniu a la punta de la llengua algun sinònim? A veure què us sembla aquest: ‹nivi›. Advertim, però, que ‹nivi› no és qualsevol tipus de blanc, sinó ‹blanc com la neu verge›, evidentment. Però hi ha altres tipus de blanc, i és interessant fer-ne repàs. Per exemple, està el ‹perlat› o ‹perlí›, que, no cal dir, és el tipus de blanc propi de la perla. Per altra banda, hi ha l’‹eburni›, que és un color ‹semblant al del vori (marfil)›. Com a forma prefixada per a ‹blanc› trobem ‹leuco-›. El prefix ‹leuco-› el trobem generalment en tecnicismes dels àmbits de la biologia, la microbiologia i la fisiologia. No hi hauria, però, motiu per a no usar-lo també en altres àmbits. Existeix també el prefix ‹albedo-›, que no tots els diccionaris el recullen actualment. Procedeix del substantiu ‹albedo›, que, en astrologia, significa ‹poder de reflexió dels cossos celests sense llum pròpia›; però en origen, etimològicament, la paraula llatina ‹albedo› significa ‹blancor›. De moment, l’únic mot format amb ‹albedo-› que he trobat ha estat ‹albedòmetre›. ~ El ‹gris› té més sinònims o variants de les que d’antuvi podríem pensar. Per exemple, ‹cendrós› és prou conegut; però ‹fumat› no ho és tant. Ens diu el diccionari que ‹fumat› és d’un color ‹semblant al del fum›. Després tenim el ‹burell›, que és un tipus de ‹gris fosc›, com el del pelatge d’alguns animals: un llop, un ase, etcètera. ‹Marengo› és també ‹gris fosc›, però en aquest cas sol aplicar-se a teixits o peces de roba. ~ Anem ara al ‹negre›. ‹Atzabeja› és un sinònim força literari de ‹negre›, molt utilitzat entre la catèrvola de diletants. Pel que fa als prefixos, dos en tenim també en aquest cas: ‹melano-› i ‹nigro-›. ‹Melano-› és d’arrel grega i sol aplicar-se en la formació de mots per a conceptes dels àmbits de l’antropologia, la biologia i la patologia. En canvi, ‹nigro-› és d’arrel llatina, i té un cert punt pejoratiu, ja que forma un mot (un únic mot, amb alguns pocs derivats) en l’àmbit de l’ocultisme i les creences d’ultratomba: ‹nigromància›. A part de ‹nigromant› i ‹nigromàntic›, no conec en la nostra llengua cap altra paraula formada amb ‹nigro-›, curiosament. ~ He deixat per al final de l’acabament un color molt especial, per diversos motius. Entre ells, per al redactor d’aquestes línies, un motiu sentimental. El nom d’aquest color me’l va ensenyar, en el passat, una persona que vaig estimar; va sortir d’una boca que vaig besar moltes vegades, amb gran satisfacció per part meva. El nom del color, formalment, no resulta molt lluïdor i és de tot menys romàntic; però així van venir les coses, i així les recorde. Es tracta de ‹catxumbo›. Sí, ja ho sé, és un substantiu una mica ridícul, del tot informal, i, a més, sembla que és castellanisme. Però és que en realitat el diccionari del nostre idioma el recull, i d’ell en diu: ‹de color indefinit›. Si ho pensem, en la vida hi ha moltes coses de color catxumbo, com ara, per exemple, justament, aquella nostra relació adolescent. Així va acabar... ~ Posem ara, a continuació, tots els noms de color que hem vist en aquest article, ordenats alfabèticament (advertiu que posem ‹caqui› dues vegades): ‹alatzà›, ‹amarantí›, ‹ambre›, ‹anyil›, ‹argentat›, ‹atzabeja›, ‹atzur›, ‹bai›, ‹beix›, ‹bistre›, ‹blanc›, ‹blau›, ‹bronzí›, ‹bru›, ‹burell›, ‹canyellat›, ‹caqui›, ‹caqui›, ‹carbassa›, ‹carmesí›, ‹carmí›, ‹carnell›, ‹carni›, ‹castany›, ‹catxumbo›, ‹celest›, ‹cendrós›, ‹ceruli›, ‹cian›, ‹citrí›, ‹ciànic›, ‹crem›, ‹cru›, ‹cèlic›, ‹daurat›, ‹eburni›, ‹encarnat›, ‹escarlata›, ‹falb›, ‹ferruginós›, ‹fumat›, ‹fúcsia›, ‹glauc›, ‹granat›, ‹gris›, ‹groc›, ‹indi›, ‹lila›, ‹lleonat›, ‹luti›, ‹magenta›, ‹malva›, ‹marengo›, ‹marró›, ‹morat›, ‹musc›, ‹negre›, ‹nivi›, ‹ocraci›, ‹ocre›, ‹ocrós›, ‹perlat›, ‹perlí›, ‹platí›, ‹porpra›, ‹porraci›, ‹roig›, ‹rosat›, ‹ros›, ‹rubicund›, ‹rubiginós›, ‹taronja›, ‹terrós›, ‹turquesa›, ‹verd›, ‹violat›, ‹vermell›. En comptar-los, a mi me’n surten setanta-set. De ben segur que n’hi ha més, però es podria dir que aquesta llista és la cromoteca genuïna de la nostra llengua. Pense que allò que caldria evitar seria utilitzar expressions del tipus ‹de color marfil›, quan tenim un sol mot que expressa el mateix: ‹eburni›; o ‹de color carn›, quan hi ha ‹carni› i ‹encarnat›; o ‹blanc com la neu› quan existeix ‹nivi›. És evident que amb aquesta simple llista de setanta-set no podem anomenar tots els colors de l’univers; i amb major raó diem això tenint en compte que existeixen unes extensíssimes games d’‹infrarojos› i d’‹ultraviolats›, que no veiem però sí existeixen. Tanmateix, de tota manera, amb la nostra considerablement rica cromoteca ja podríem pintar un bonic quadre. -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.