Cromoteca
Pregunteu-vos quants noms de color coneixeu; probablement, el primer que us vindrà a la testa seran els cromònims de l’Arc de Sant Martí: ‹vermell›, ‹taronja›, ‹groc›, ‹verd›, ‹blau›, ‹indi› i ‹violat›. A més, si ho heu dit en aquest ordre, ja podeu anotar-vos un punt. Ara bé, la qüestió es complicarà quan us demanaran: per una banda, ¿quin és el sinònim de cadascun d’aquests substantius?; i, per una altra banda, ¿quin altre nom de color es podria afegir a la llista bàsica santmartiniana? ¡No, si us plau, no cal envermellir-se! Cal només tenir a mà bons diccionaris i, sobretot, ganes d’aventurar-s’hi, en ells. Ja us advertim que obtindreu un resultat ben bigarrat, en aquest cas; però val molt la pena, ja que enriquireu el vostre vocabulari cromàtic. ~ Comencem justament amb ell: el vermell. Un xicot molt discret, certament. És tan vergonyós, és a dir, tímid, que s’amaga sota noms diversos. Però cal tenir en compte que cap d’ells no és sinònim perfecte de ‹vermell›; presenta un petit o gran matís diferenciador, en cada cas. Així, ‹roig› i ‹vermell› no són exactament el mateix. Segons el diccionari, ‹roig› és ‹vermell tirant a groc›. En canvi, el ‹carmesí› és ‹vermell fosc, tirant a blau›. El ‹granat› és també ‹vermell fosc› (però sense aquell matís de ‹tirant a blau› que sí presenta el carmesí). El ‹carmí› és ‹vermell purpuri›, sense plus. Finalment, l’‹escarlata› és ‹vermell viu amb un punt de groc›. A veure, ¿què voleu que us diga? Ací, el diccionari, amb ‹viu› al costat de ‹vermell›, juga una mica al joc de l’epítet sobrer; perquè, ¿coneixeu algun vermell que no siga viu? Recapitulant: segons tot plegat, ‹roig› i ‹escarlata› serien, per definició diccionarial, el mateix; ‹carmesí› i ‹carmí› tindrien una certa afinitat; en el primer cas, amb matís blavenc; purpuri en el segon. Caldria afegir finalment el ‹bai›: ‹roig fosc›, que s’aplica especialment al color del pelatge dels cavalls. Exemple: ‹un cavall bai›; ¿ho recordareu? També aplicat generalment al pelatge d’aquests quadrúpedes hi ha ‹alatzà›: ‹d’un color més o menys vermellós o molt semblant al de la canyella›. Per tant, ‹bai› i ‹alatzà› serien plus o manco el mateix; el que passa és que el segon és un antic castellanisme, totalment catalanitzat, però. I encara un altre apunt sobre ‹vermell›: existeix una partícula prefixada que el significa, amb dues variants (però una mateixa arrel): ‹rubi-› i ‹rubo-›. Així, a partir d’aquests prefixos, tindríem les paraules: ‹rubicund› (‹vermell, aplicat al color de la pell›), ‹rubicundesa›, ‹rubicunditat›, ‹rubor›, ‹ruboritzar-se› i ‹ruborós›. ~ Passem ara al ‹taronja›. Alguns l’anomenen ‹carbassa›; però, llavors, el diccionari, de nou, intervé i adverteix que el ‹carbassa› és més aviat ‹groc ataronjat›. És qüestió de matisos molt subtils, si voleu dir-ho així; però per a parlar amb propietat i ser uns vertaders cromotècnics és necessari conéixer les variants cromàtiques i els seus respectius noms. ~ Pel que fa al ‹groc›, de ben segur heu pensat: «El groc és groc i punt; no hi ha més.» ¿Ah, sí? ¿N’esteu segurs? Doncs mireu, ara per exemple podríem posar la paraula ‹luti› com a sinònim de ‹groc›. ‹Luti›, per cert, té variant femenina: ‹lútia› (així, les feministes de soca-rel ja poden descansar tranquil·les). A continuació, tindríem també ‹citrí› (‹citrina›, he, he...); el diccionari informa clarament que és el ‹color de la llimona›. Per tant, no digueu, si us plau, ‹groc llimona›; digueu ‹citrí› si és mascle i ‹citrina› si és femella i ja amb això quedareu molt i molt bé davant d’un auditori que us aplaudirà, entusiasmat. L’‹ambre› no és ben bé groc del tot; car la resina fòssil de la qual pren nom presenta tonalitats diverses, totes elles càlides, que potser sí tenen una base grogosa, però adopten variants entre meloses i bladeres, amb una lluminositat, això sí, molt especial, per la translucidesa del material. Per això sovint l’‹ambre› es considera un color a part, malgrat no acaba de quedar definit del tot, donada una certa variabilitat de matisos. ¿Més grocs? Hi ha el ‹falb›, que és un color ‹entre groc i roig, com el del pelatge del lleó›; per la qual cosa, de vegades, el ‹falb› és anomenat ‹lleonat›. Però pareu esment: ‹lleonat› i ‹lleonés› no són el mateix. ¡No sigueu bèsties! I ara digueu: ¿Quina partícula prefixada significa ‹groc› en mots compostos? Ei, ¿com que no ho sabeu? ¡Però si és molt fàcil! Està claríssim del tot. Es tracta del prefix ‹xanto-›. Perquè ‹groc› i ‹xanto-› s’asemblen moltíssim, ¿oi que sí? ¿Què? ¿Que no s’assemblen gens, dieu? Doncs bé, tant si s’assemblen com si no, ‹xanto-›, en efecte, fa referència al groc en els compostos per prefixació que volen conceptualitzar aquest color. Així, tenim mots tan meravellosos com ara per exemple aquests: ‹xantocromia›, ‹xantodèrmia›, ‹xantodont›, ‹xantoma›, ‹xantòpsia› i altres grogors. ~ Curiosament, no té la nostra llengua gran quantitat de sinònims de ‹verd›; i mireu que n’hi ha, de gran varietat de tonalitats d’aquest color bàsic. Observant els arbres només, cada fullatge presenta el seu matís característic: ‹verd oliva›, etcètera; però sempre, aquests verds, són denominats amb expressions de diversos mots, i no amb paraules simples, com en el cas del vermell. Crida l’atenció que el “Diccionari avançat de sinònims i antònims de la llengua catalana”, a l’entrada ‹verd› indica el següent com a sinònims: ‹picant›, ‹impúdic›, ‹obscé›. És a dir: qualitats morals (immorals), ¡i no cromàtiques! Després d’una petita investigació usant altres volums, descobrim que ‹porraci› és l’únic sinònim de ‹verd› existent en el nostre idioma, i dona com a matís: ‹de color verd negrós›; per tant, el porraci és un verd fosc o molt fosc. Ja està; no n’hi ha més, sembla. Així, a casa nostra, el verd es queda pràcticament en exclusiva com a color de l’obscenitat o de la picantor. M’agradaria que algú m’explicara per què es produeix tal assimilació conceptual, en el cas del verd. Com a prefix que signifique ‹verd› hi ha ‹praseo-›, però és tan extraordinàriament rar en la nostra llengua que, sens dubte, deveu haver quedat ben parats, com jo mateix he quedat, en havent conegut la seva existència. Realment, el cas del verd en la nostra llengua és, no tan sols obscé, sinó fins i tot vergonyós; no entenc de cap manera com és possible que un color tan present en les nostres vides tinga una representació lèxica tan pobra en el nostre idioma. ¿Què dieu? ¿Que em deixe la paraula ‹glauc›? Manqueu de desraó; o, el que és el mateix, en teniu molta, de raó. ‹Glauc› marcaria el contrapunt a ‹porraci›; si aquell era ‹verd negrós›, el ‹glauc›, en canvi, és ‹verd blanquinós›; tot el contrari, per tant. En qualsevol cas, continue pensant que el color verd, en la nostra llengua, no acaba de tenir un seguici sinonímic d’acord amb la seva dignitat i rellevància. ~ Amb el ‹blau› la cosa canvia una mica. De sinònims de ‹blau›, cinc n’he trobat jo. Probablement, dec haver-me’n deixat algun; disculpeu-me si només he sabut localitzar aquests: ‹celest›, ‹cèlic›, ‹ceruli›, ‹ciànic› i ‹atzur›. D’ells, els tres primers serien el mateix: ‹del color del cel›. La definició, però, és una mica tramposa, perquè el cel potser siga una de les coses del nostre dia a dia que més intensament canvien de color, si ho pensem bé. És una definició tan reduccionista que pot portar a equívoc o al desconcert si la prenem al peu de la lletra. Potser caldria dir: ‹del color del cel, un jorn clar, sense núvols, a plena llum del dia, sense contaminació ambiental i amb un observador situat no per damunt d’una determinada altitud›. Per cert, ‹atzur› és també ‹color blau celest›, tot i que sembla que en l’imaginari col·lectiu ‹atzur› actualment s’assimila més aviat a una determinada tonalitat del mar. En tot cas, és molt poètic, això sí; o molt comercial, ja que diverses marques de productes n’han fet i en fan ús. ‹Ciànic› no s’ha de confondre amb ‹cian› (ja hi arribarem); ‹ciànic› és ‹blau fosc›, segons el diccionari. ~ L’‹indi›, alguns el consideren un tipus de blau, però, si hem de cenyir-nos estrictament al que ens assevera el diccionari, trobem que l’‹indi› és en realitat un color independent, ‹un dels set de l’espectre solar, entre el blau i el violat›. N’hi ha qui en diu ‹anyil›. Jo, la veritat, si us soc sincer, no sabria dir-vos en quin punt el blau deixa de ser-ho per a transformar-se en indi o anyil; tampoc no sabria explicar-vos quina diferència hi ha entre aquest i el violat. L’indi, per a mi, és un color una mica misteriós, ambigu, incert, dubtós; crec que poca gent podria reconéixer-lo amb naturalitat i immediatesa. Vosaltres mateixos podeu fer la prova: intenteu aconseguir qualque objecte d’aquest color, indi o anyil, i ensenyeu-lo a les persones del vostre voltant, a veure què us diuen. ¿Quantes d’elles us diran: «Això és de color indi»? Jo crec que ben poques. I, tanmateix, oficialment està considerat un dels set colors bàsics de l’espectre visible. ~ Finalment, dins del grup dels set magnífics, trobem el ‹violat›, que alguns anomenen ‹violeta› o ‹violaci›. Aquest sí és fàcilment recognoscible. Les senyores feministes, per algun estrany motiu, se l’han apropiat com a color distintiu de llur secta de fanàtiques paranoiques andròfobes. Al segle vint teníem els ‹rojos›; al vint-i-u, tenim les ‹violetes›. Es veu que cada segle ha de tenir el seu color i els seus dogmes més o menys perversos. Del ‹malva› diuen que és ‹violaci tirant cap a ‹rosat››; és a dir, és un matís de ‹violaci›, i el nom mateix ja ho diu: ‹mal-va›. ¿Oi que s’entén? Perquè realment no anem bé, no. ~ Però amb els set bàsics no acaba la cosa; és clar, n’hi ha molts més, de colors. El problema ara és com classificar-los, o quin criteri seguir per a esmentar-los; ja que molts d’ells són híbrids i no acabes de saber ben bé si són càlids o freds. ~ Per exemple, el ‹morat› és ‹entre vermell i blau›, i el diccionari afegeix: ‹com el color del suc de móres›. ¿On el posem, doncs: com a càlid o com a fred? Mentre resolem la qüestió, el que sí podem assegurar és que el morat presenta dues variants: una fosca i l’altra clara; la variant clara del morat és el ‹lila›; la fosca és ‹musc›. De la paraula ‹musc›, el diccionari en diu: ‹de color fosc, especialment morat›; i el diccionari etimològic clarifica que ‹musc› és una variant de ‹mesc› (‹secreció olorosa produïda pel mesquer›). En anglés, ‹mesc› és ‹musk›, i amb això obtenim el cognom d’un famós personatge multimilionari. Si el senyor Musk és musc, cromàticament parlant o en un altre sentit, no soc jo cap persona autoritzada que puga dir-ho. ~ Quan ja tenim clar (o fosc) què és el morat, arrissem el ris i arribem al ‹porpra›, que és el ‹vermell fosc tirant a morat›. Com a sinònim de ‹porpra› tenim ‹amarantí› (en anglés: ‹amaranthine›, com el títol d’aquell disc d’Enya). ~ El ‹fúcsia› és també un color molt discret: ‹rosa o vermell violaci›; però en la pràctica del dia a dia el fúcsia és simplement com una mena de ‹rosa pujat de to, molt intens›. ~ Passem ara als marrons. Del ‹marró›, el diccionari, molt succintament, us dirà que és ‹castany›; del ‹castany›: ‹color fosc ‹terrós›, similar al de les clofolles de les castanyes›. Des d’ací passem a l’‹ocre›, ‹ocraci› o ‹ocrós›: ‹d’un color terrós rogenc o groguenc›. Del ‹bru› es diu que és ‹de color terrós fosc amb un matís rogenc›; i el ‹bistre› és ‹color de to fosc amb un matís lleugerament groguenc›. Finalment, en aquesta secció arribem al ‹canyella› o ‹canyellat›, que és un tipus de bru molt noble i fragant. Personalment, per a mi és el color més saborós. ~ Amb el ‹caqui› tenim un problema molt seriós. En el pla teòric, el diccionari ens desquadra l’esquema en advertir-nos que el ‹caqui› és un color ‹d’oli agrisat›. A veure, intenteu imaginar-vos el color de l’oli, i ara agriseu-lo; el resultat, en principi, cromàticament no tindria res a veure amb allò que actualment entenem com a ‹caqui›, procedent del fruit mucilaginós per tots conegut. Aquesta situació problemàtica la resoldria l’etimologia: per mitjà del diccionari etimològic ens adonem de que en realitat coexisteixen dues paraules diferents amb la forma ‹caqui›, i cadascuna d’aquestes dues paraules provenen de llengües molt diferents; es produeix, per tant, una simple coincidència formal. En el primer cas, el ‹caqui› de color ‹d’oli agrisat›, arriba a nosaltres a través de l’anglés, que, al seu torn, el pren de l’urdú ‹haki›, que, al seu torn, el pren del persa ‹hak›, i en origen significa ‹pols›. En canvi, en el segon cas, el ‹caqui› de color ‹del fruit mucilaginós›, en origen procedeix del japonés, i el terme el va prendre Linné per a formar ‹Diospyros kaki›, nom científic de l’arbre que produeix el fruit. Per tant, quan us diguen ‹caqui›, heu d’estar ben atents per tal de saber si es tracta de ‹l’oli agrisat› o del ‹fruit japonés›. Ambdues variants cromàtiques mantenen una gran diferència entre si. Per exemple, en el cas de l’uniforme militar de color ‹caqui›, queda clar que la indumentària pretén mimetitzar el soldat amb un entorn de pols o de sorra del desert, per exemple. L’altre ‹caqui›, en aquest cas, no trobe que siga adient; ni crec que el soldat tinga ganes de portar un vestit de color intens cridaner. ~ A continuació posem tres colors que mantenen un cert parentiu entre si, amb tonalitats suaument càlides i reminiscències gal·les: ‹beix›, ‹crem›, ‹cru›. El ‹beix› teòricament és ‹d’un gris groguenc›, tot i que cadascú es forma el seu propi concepte d’aquest color. Un experiment curiós seria fer una exposició de beixos, en la qual el participant hauria de representar gràficament quina és la seva pròpia variant de beix; estic segur que la gama de tonalitats obtingudes seria ben extensa. El ‹crem› és ‹de color blanc lleugerament esgrogueït›. En aquest punt hauríem de permetre’ns fer una correcció d’una errada molt generalitzada, la qual inclou també un component de conflicte de gènere: el color és ‹el crem›, en masculí; en canvi, la preparació culinària és ‹la crema›, en femení. I ara, de ben segur, les reaccionàries saltaran furibundament: «¿Per què el color ha de ser masculí i la preparació culinària ha de ser femenina?» I protestaran amb un clam: «¡Això és discriminació!», etcètera. Però, si us plau, deixem-ho ací, perquè tenim qüestions més interessants sobre la taula, com per exemple intentar explicar què és el color ‹cru›. No és tan sols ‹cru› un adjectiu que fem servir per a referir-nos a una vianda quan no està cuita; és també un color, i, a més, un de molt específic: ‹color groguenc i pàl·lid que agafa el teixit i el filat cru›. Per tant, com veieu, sí hi ha una certa afinitat cromàtica entre el ‹beix›, el ‹crem› i el ‹cru›, raó per la qual potser no seria un disbarat formar-ne una família, en la qual tal vegada hauríem d’incloure els següents colors: l’‹encarnat› i el ‹ros›, ambdós en referència a parts del cos humà. L’‹encarnat› no és tan sols el Fill de Déu fet home; el diccionari diu, a continuació, que l’‹encarnat› és ‹de color rosat semblant a la carn [és a dir: la pell] humana de raça leucoderma›. El ‹ros› és un color que s’aplica en referència als cabells, al pèl, ‹de color entre el castany clar i el groc d’or›. És el famós i inadmissible castellanisme ‹rubio›; i vosaltres i jo anem amb compte, car ‹rossa› (amb essa sorda) no s’ha de confondre amb ‹rosa› (amb essa sonora). Pel que fa a l’‹encarnat›, assenyalarem també un parell d’apunts sobre colors el nom dels quals procedeix d’una mateixa arrel etimològica: ‹carni› i ‹carnell›. El ‹carni› és ‹de color de la carn›; i, per tant, hauríem d’imaginar-nos un tros de carn acabat de tallar amb el seu to vermellós. El ‹carnell› és el ‹matís de color que es dona al cuir per a que imite el color de la carn›. En aquesta definició no m’acaba de quedar clar a quina ‹carn› es refereix: ¿a la de l’‹encarnat› (a la de la pell humana de raça blanca) o a la del ‹carni› (a la de la carn que tallen a la carnisseria)? ~ Anem ara als colors de l’anomenada en arts gràfiques ‹quatricomia›, a saber: ‹cian›, ‹magenta›, ‹groc› i ‹negre›. Aquest grup de quatre sovint és representat per la sigla dels noms en anglés: ‹CMYK›. El groc ja l’hem vist anteriorment, i el negre el veurem a continuació. D’aquest grup, per tant, ens queden el ‹cian› i el ‹magenta›. Per definició, el ‹magenta› és el ‹vermell porpra compost per la mescla additiva de llum vermella i blava›. S’assembla molt al fúcsia; l’única diferència és que el magenta resulta una mica més suau i més claret. El ‹cian› és ‹blau verd, color substractiu complementari del vermell›; en aquest cas, molt paregut al ‹turquesa›, fins al punt que a la pràctica es podria dir que ‹cian› i ‹turquesa› és el mateix color. Un neologisme per a ell podria ser, per exemple, ‹praseoblau›. ~ Passem ara als colors metàl·lics. Però no ens entretindrem gaire amb el ‹daurat› ni amb l’‹argentat›; sí ens referirem, en canvi, a tres altres metàl·lics no tan coneguts: ‹bronzí›, ‹ferruginós› i ‹rubiginós›. Quelcom ‹bronzí› és allò ‹que sembla de bronze, especialment pel color›. Per exemple, l’expressió ‹pell bronzina› està en ús per a denotar la pell colrada, emmorenida, i també la de determinades races o ètnies els individus de les quals presenten habitualment aquest to dèrmic. ‹Ferruginós› i ‹rubiginós› són sinònims: ‹color del rovell›. És clar, en aquesta secció ens deixem moltíssims altres metalls que, per descomptat, tenen també la seva coloració característica, com per exemple el ‹platí›, i molts altres. Però en aquest article hem volgut cenyir-nos a aquells substantius que els diccionaris actuals reconeixen, diguem-ne, oficialment com a colors, amb una certa tradició literària. ~ Finalment, passarem al ‹blanc›, al ‹negre›, i, entre ells, al ‹gris›. ~ Comencem pel ‹blanc›. ¿Què? ¿Teniu a la punta de la llengua algun sinònim? A veure què us sembla aquest: ‹nivi›. Advertim, però, que ‹nivi› no és qualsevol tipus de blanc, sinó ‹blanc com la neu verge›, evidentment. Però hi ha altres tipus de blanc, i és interessant fer-ne repàs. Per exemple, està el ‹perlat› o ‹perlí›, que, no cal dir, és el tipus de blanc propi de la perla. Per altra banda, hi ha l’‹eburni›, que és un color ‹semblant al del vori (marfil)›. Com a forma prefixada per a ‹blanc› trobem ‹leuco-›. El prefix ‹leuco-› el trobem generalment en tecnicismes dels àmbits de la biologia, la microbiologia i la fisiologia. No hi hauria, però, motiu per a no usar-lo també en altres àmbits. Existeix també el prefix ‹albedo-›, que no tots els diccionaris el recullen actualment. Procedeix del substantiu ‹albedo›, que, en astrologia, significa ‹poder de reflexió dels cossos celests sense llum pròpia›; però en origen, etimològicament, la paraula llatina ‹albedo› significa ‹blancor›. De moment, l’únic mot format amb ‹albedo-› que he trobat ha estat ‹albedòmetre›. ~ El ‹gris› té més sinònims o variants de les que d’antuvi podríem pensar. Per exemple, ‹cendrós› és prou conegut; però ‹fumat› no ho és tant. Ens diu el diccionari que ‹fumat› és d’un color ‹semblant al del fum›. Després tenim el ‹burell›, que és un tipus de ‹gris fosc›, com el del pelatge d’alguns animals: un llop, un ase, etcètera. ‹Marengo› és també ‹gris fosc›, però en aquest cas sol aplicar-se a teixits o peces de roba. ~ Anem ara al ‹negre›. ‹Atzabeja› és un sinònim força literari de ‹negre›, molt utilitzat entre la catèrvola de diletants. Pel que fa als prefixos, dos en tenim també en aquest cas: ‹melano-› i ‹nigro-›. ‹Melano-› és d’arrel grega i sol aplicar-se en la formació de mots per a conceptes dels àmbits de l’antropologia, la biologia i la patologia. En canvi, ‹nigro-› és d’arrel llatina, i té un cert punt pejoratiu, ja que forma un mot (un únic mot, amb alguns pocs derivats) en l’àmbit de l’ocultisme i les creences d’ultratomba: ‹nigromància›. A part de ‹nigromant› i ‹nigromàntic›, no conec en la nostra llengua cap altra paraula formada amb ‹nigro-›, curiosament. ~ He deixat per al final de l’acabament un color molt especial, per diversos motius. Entre ells, per al redactor d’aquestes línies, un motiu sentimental. El nom d’aquest color me’l va ensenyar, en el passat, una persona que vaig estimar; va sortir d’una boca que vaig besar moltes vegades, amb gran satisfacció per part meva. El nom del color, formalment, no resulta molt lluïdor i és de tot menys romàntic; però així van venir les coses, i així les recorde. Es tracta de ‹catxumbo›. Sí, ja ho sé, és un substantiu una mica ridícul, del tot informal, i, a més, sembla que és castellanisme. Però és que en realitat el diccionari del nostre idioma el recull, i d’ell en diu: ‹de color indefinit›. Si ho pensem, en la vida hi ha moltes coses de color catxumbo, com ara, per exemple, justament, aquella nostra relació adolescent. Així va acabar... ~ Posem ara, a continuació, tots els noms de color que hem vist en aquest article, ordenats alfabèticament (advertiu que posem ‹caqui› dues vegades): ‹alatzà›, ‹amarantí›, ‹ambre›, ‹anyil›, ‹argentat›, ‹atzabeja›, ‹atzur›, ‹bai›, ‹beix›, ‹bistre›, ‹blanc›, ‹blau›, ‹bronzí›, ‹bru›, ‹burell›, ‹canyellat›, ‹caqui›, ‹caqui›, ‹carbassa›, ‹carmesí›, ‹carmí›, ‹carnell›, ‹carni›, ‹castany›, ‹catxumbo›, ‹celest›, ‹cendrós›, ‹ceruli›, ‹cian›, ‹citrí›, ‹ciànic›, ‹crem›, ‹cru›, ‹cèlic›, ‹daurat›, ‹eburni›, ‹encarnat›, ‹escarlata›, ‹falb›, ‹ferruginós›, ‹fumat›, ‹fúcsia›, ‹glauc›, ‹granat›, ‹gris›, ‹groc›, ‹indi›, ‹lila›, ‹lleonat›, ‹luti›, ‹magenta›, ‹malva›, ‹marengo›, ‹marró›, ‹morat›, ‹musc›, ‹negre›, ‹nivi›, ‹ocraci›, ‹ocre›, ‹ocrós›, ‹perlat›, ‹perlí›, ‹platí›, ‹porpra›, ‹porraci›, ‹roig›, ‹rosat›, ‹ros›, ‹rubicund›, ‹rubiginós›, ‹taronja›, ‹terrós›, ‹turquesa›, ‹verd›, ‹violat›, ‹vermell›. En comptar-los, a mi me’n surten setanta-set. De ben segur que n’hi ha més, però es podria dir que aquesta llista és la cromoteca genuïna de la nostra llengua. Pense que allò que caldria evitar seria utilitzar expressions del tipus ‹de color marfil›, quan tenim un sol mot que expressa el mateix: ‹eburni›; o ‹de color carn›, quan hi ha ‹carni› i ‹encarnat›; o ‹blanc com la neu› quan existeix ‹nivi›. És evident que amb aquesta simple llista de setanta-set no podem anomenar tots els colors de l’univers; i amb major raó diem això tenint en compte que existeixen unes extensíssimes games d’‹infrarojos› i d’‹ultraviolats›, que no veiem però sí existeixen. Tanmateix, de tota manera, amb la nostra considerablement rica cromoteca ja podríem pintar un bonic quadre. -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.
Xenofília
Si en la nostra llengua existeix una partícula que faça de clau etimològica en mots amb una alta càrrega o forta connotació política avui en dia, aquesta podria ser sens dubte ‹xeno-› (amb la reducció ‹xen-›). Tothom coneix les paraules ‹xenòfob›, ‹xenofòbia› i altres de la mateixa colla; no cal entretenir-se en la descripció dels significats, ja que són conceptes que tard o d’hora acaben sortint d’una manera o d’una altra en qualsevol discurs polític formal o informal. Però l’arrel ‹xeno-› forma moltes altres paraules que no resulta sobrer conéixer en un context social com l’actual. ~ No són pocs els que saben ja que ‹xeno-› prové del grec ‹ ξενος › (‹estranger›, ‹estrany›); per tant, no ens aturarem gaire en això. El que potser sí sorprendrà una mica és la notable quantitat de les formacions que genera ‹xeno-› en el nostre idioma i, cal suposar, en idiomes similars dins del nostre context cultural. ~ El terme ‹xenartre› tal vegada no resulte el millor per a començar el nostre repàs, per poc il·lustratiu en allò que té a veure amb l’estrangerisme; més aviat, l’etimologia en aquest cas s’adscriu al concepte d’estranyesa, ja que ‹xenartre› fa referència a un subordre de mamífers (per tant, es tracta d’un tecnicisme en l’àmbit de la biologia i les ciències naturals), al qual subordre pertanyen animals com ara l’armadillo, l’ós formiguer, el priodont i la tamàndua (he de confessar que aquests dos darrers jo ni tan sols sabia que existien), tots ells de procedència americana; però sembla que el nom els ve de les anomenades ‹articulacions xenartrals›, tan particulars que arriben a ser ‹estranyes› en el regne animal. ~ D’antuvi, la paraula ‹xenembòlia› fa una mica de por, la veritat. El centre de terminologia Termcat la inclou dins d’un “Diccionari de fisioteràpia” en línia. Pel que fa a la definició diu: «Introducció de substàncies estranyes en un sistema», i etiqueta el terme com a pertanyent a l’àmbit de la patologia. ~ Curiosament, la mateixa definició donada per a ‹xenembòlia› aprofita per a la paraula ‹xenentesi›, perquè ambdues arrels etimològiques ‹embole› i ‹enthesis› signifiquen ‹inserció›, segons el “Diccionari enciclopèdic de medicina”. Per tant, termes sinònims. ~ A mi personalment m’encanta la paraula ‹xenisme›, pertanyent a l’àmbit de la lingüística i la lexicografia. De fet, tothom utilitza avui en dia xenismes sense saber-ho. Mireu, el xenisme és un substantiu procedent d’una altra llengua (diferent de la del parlant, s’entén), la qual paraula designa un concepte d’aquella altra cultura que manca de mot corresponent exacte en la llengua de recepció. Com a exemples de xenisme solen donar-se: ‹ikastola› (procedent del basc), ‹geisha› (del japonés), ‹kvas› (del rus), ‹whisky› (de l’anglés), etc. El xenisme, per tant, és un tipus de manlleu. La majoria de xenismes acaben incorporant-se al corpus lèxic de la llengua de rebuda, tot i que el grau de percepció dels parlants pel que fa al caràcter alié del terme és força variable. ~ A continuació, en l’àmbit de la química disposem del terme ‹xenobiòtic› que per definició és aquell compost no produït o metabolitzat pels organismes vius i que és fabricat o sintetitzat de manera artificial per l’home. Així, alguns medicaments són xenobiòtics, com ara els antibiòtics. ~ Un concepte també interessant amb ‹xeno-› és ‹xenodiagnòstic›, terme pertanyent a l’àmbit de la microbiologia i de la patologia infecciosa. Es tracta del diagnòstic d’una malaltia humana per la troballa del patogen en organismes que, de manera mediata o immediata, han estat en contacte amb l’afectat. Com a exemple de xenodiagnòstic sol posar-se el diagnòstic de la malaltia de Chagas per la troballa de ‹Trypanosoma cruzi› en insectes que han picat el malalt. ~ El terme que dona títol a aquest article, ‹xenofília›, queda clar que és el contrari de ‹xenofòbia› (curiosament, als mitjans de comunicació el segon terme té una presència molt major que no pas el primer); com, paral·lelament, també ‹xenòfil› és contrari de ‹xenòfob› per la mateixa raó. ~ Tornem a l’àmbit lingüístic i trobem ‹xenofonia›, que és una alteració del deix i de l’entonació de la parla pròpia d’una determinada persona. Per exemple, un amic vostre marxa a un país estranger i s’hi està un munt d’anys. Quan torna i es posa a parlar amb vosaltres en l’idioma comú, li noteu alguna cosa estranya en la parla: les corbes prosòdiques han sofert una alteració, determinats sons els pronuncia d’una manera diferent, etc. És un cas típic de xenofonia. Cal tenir en compte, però, que el Termcat etiqueta el terme com a pertanyent a l’àmbit de l’otorrinolaringologia. Per tant, podríem entendre que la xenofonia seria també una alteració de la parla causada per alguna patologia o accident. ~ Traslladant-nos al camp de l’oftalmologia, la ‹xenoftàlmia› és un trastorn ocular produït per un cos estrany. ¿Quin tipus de cos estrany? La definició no ens ho diu, però us ho podeu imaginar: pedretes, brins d’herba o fins i tot insectes. ~ La ‹xenogàmia› m’encanta com a concepte: tot i que els diccionaris nostrats no solen incloure aquesta accepció en l’entrada, la ‹xenogàmia› es pot entendre amb el significat de ‹casament de dues persones de països o cultures diferents›, i, per tant, vindria a ser el cas contrari que aquell que planteja l’‹endogàmia›. Es podria dir, per tant, que ‹xenogàmia› seria un sinònim d’‹exogàmia›. Ara penseu en parelles del vostre entorn que siguen xenògames; si us poseu a comptar, us en sortiran unes quantes. ~ El terme ‹xenogen› no sol venir com a entrada als diccionaris. Potser el podríem prendre, paral·lelament, com a sinònim d’‹exogen›, que sí apareix habitualment a la majoria d’obres lexicogràfiques. ‹Xenogen›, per tant, es podria prendre amb el significat: ‹que es forma o s’origina en un medi diferent del medi del parlant›. Així, potser podríem dir ‹cultura xenògena› aquella que s’ha format fora del nostre país i s’ha importat amb els fluxos migratoris que l’han portat amb ells. ~ Si ‹xenogen› existeix com a adjectiu, ‹xenogènesi› és el substantiu que designa el fenomen. ~ Ara agafeu-vos fort perquè ve una de la colla del ‹xeno-› que no deixarà indiferent ningú: ‹xenoglòssia›. Per si amb una única accepció no n’hi haguera prou, dues en té. La primera presenta un caràcter esotèric; la segona, religiós (advertiu el matís diferenciador). En primer lloc, diuen els diccionaris que la ‹xenoglòssia› es dona quan un mèdium parla o escriu en una llengua que no coneix, o en més d’una. Poca broma: hi ha qui es passa tota la vida estudiant una llengua i no acaba de saber parlar-la ben bé del tot, i ve el mèdium aquest i es posa a parlar (¡o a escriure!) en una llengua de la qual potser ni tan sols coneixia l’existència. Alguns casos de la xenoglòssia amb aquest significat han estat explicats partint de la hipòtesi d’una suposada memòria oculta (criptomnèsia); altres haurien estat titllats de fenòmens telepàtics o de percepció extrasensorial. Els espiritistes, per llur banda, solen explicar-ho de la manera que ja us podeu imaginar. A continuació, la segona accepció de ‹xenoglòssia› remet a la glossolàlia. ¿I què és la glossolàlia? En el cristianisme, la glossolàlia és un carisma en virtut del qual, per una banda, els apòstols van començar a parlar llengües estrangeres el dia de la Pentecosta; i, per l’altra banda, carisma en virtut del qual l’oïdor entén els sons inintel·ligibles dels que són posseïts per l’Esperit. Recordem que tot això seria sinònim de ‹xenoglòssia›. Com veieu, és una paraula amb molt de significat al darrere. ~ El terme ‹xenografia› avui en dia ha quedat pràcticament oblidat, tot i que, paradoxalment, el concepte gaudeix d’una gran vigència: ‹coneixement o estudi dels idiomes estrangers›. ~ Passem a l’àmbit de la petrografia i trobem una joia tan valuosa com mineral: ‹xenòlit›, que designa la inclusió d’una roca intensament metamorfosada en una roca ígnia. Resulta un dur cop de pedra assabentar-se d’una cosa com ara aquesta. ~ De nou tornem a les ciències de la salut i veiem que la ‹xenologia› és l’estudi dels paràsits i de llurs perpetracions sobre hostes definitius o intermedis. ~ Des d’un punt de vista sociològic, la ‹xenomania› és la mania o gust excessiu per les coses estrangeres. És a dir, els ‹xenòmans› són una mica esnobs, tot i que no s’ha de confondre una cosa amb l’altra perquè no són ben bé sinònims perfectes. ~ A continuació, el “Diccionari de la formació de mots” informa sobre l’enigmàtic terme ‹xenomènia› (cal no confondre’l amb el ja vist ‹xenomania›); diem ‹enigmàtic› perquè aquest mot ‹xenomènia› no ha estrat trobat enlloc més (a data de juny de 2026): ni a cap diccionari de consulta general, ni a l’enciclopèdia, ni al servei en línia del Termcat, ni a cap dels principals cercadors de la xarxa telemàtica. A banda del nom propi ‹Armènia›, existeixen dos altres mots que es pareixen a ‹xenomènia›: ‹catamènia› i ‹neomènia›. Pel que fa a ‹catamènia›, hi ha qui diu que és sinònim de ‹menstruació›. La ‹neomènia› és el primer dia del mes lunar. Segons el “Diccionari etimològic”, aquest segon mot procedeix del llatí, que, al seu torn, procediria del grec amb els formants ‹neos› (‹nou›) i ‹men› (‹mes›) o ‹mene› (‹lluna›). Per tant, hauríem de fixar-nos en la partícula ‹men› o ‹mene› per a entendre què significa ‹xenomènia›. ¿Una lluna estrangera? ¿Un mes foraster, estrany? ¿Una menstruació irregular o extemporània? La veritat és que algú, d’alguna manera, hauria d’esclarir aquest enigma, ja que els diccionaris habituals guarden un rigorós, severíssim silenci sobre el tema. ~ Amb ‹xenomorf› arribem a un mot que ha estat apropiat per alguns per tal d’expressar conceptes amb connotacions terrorífiques. En principi, i en sentit estrictament etimològic, ‹xeno› i ‹morf› dona com a resultat una cosa semblant a aquesta: ‹aquell o allò que té una forma (aspecte, aparença, constitució...) que no és la pròpia del parlant, que resulta estranya›. Punt. Però es veu que alguns espavilats han forçat el terme per a fer que signifique ‹criatura monstruosa, estranya, terrorífica› de manera que vinga bé per a associar-lo a l’Àlien de H. R. Giger i de Ridley Scott. Així, per exemple, en molts documents de la xarxa, apareix el mot ‹xenomorf› associat directament a la criatura aquesta, com si fóra patrimoni exclusiu d’ella. ~ La paraula que ve a continuació no deixa de tenir la seva ‹gràcia›. Es tracta de ‹xenoparàsit›, i en principi caldria etiquetar-la com a pertanyent a l’àmbit de la microbiologia i de la patologia infecciosa. La definició és simple: «Paràsit no habitual d’un determinat hoste.» És a dir: un hoste, a més dels paràsits ‹habituals›, pot tenir també ‹xenoparàsits› a sobre. Però la definició es pot formular també així, atenent el significat etimològic de ‹xeno›: «Paràsit foraster, que ve de l’exterior o que no forma part de la comunitat habitual de paràsits ja coneguts.» Amb una lectura en clau sociològica, ‹xenoparàsit› es transformaria en un terme políticament incorrecte o amb una connotació molt negativa, segons la sensibilitat o la cosmovisió d’uns o d’altres. En llegir això, en aquest moment, fins i tot n’hi haurà qui, en base a prejudicis o apriorismes, es posarà en guàrdia o en actitud bel·ligerantment expectant. El cert és que ‹xenoparàsit› és un tecnicisme acceptat des de ja fa temps per diverses entitats i institucions encarregades de regular, adaptar i difondre el corpus terminològic de nova incorporació. ¿Un exemple de ‹xenoparàsit›? Ara mateix no vaig a posar ací el que pràcticament tothom està pensant. ¡I ara! No, no es tracta d’això. Tanmateix, no m’estaré de dir que, per exemple, a Europa (deambulant per ella, vull dir) tenim un individu pseudoeuropeu, dictador a tots els efectes (llevat del fet que sembla estar a les ordres de determinades organitzacions supraestatals), que des de fa uns anys es dedica, en una actitud clarament parasitària, a anar pidolant armes i més armes per a un conflicte bèl·lic originat després de grans desordres i d’un cop d’estat al seu país i de la subsegüent persecució de minories lingüístiques, religioses i culturals a territoris situats en regions frontereres. Aquest individu, a més de dictador sanguinari i artista refinat, és ben bé un ‹xenoparàsit› per als europeus; vet ací l’exemple que més s’adiu amb el terme ara mateix. ~ Després, com a exemple únic (conegut fins ara) dels ‹xenopèltids› tenim la serp de fang asiàtica: ‹Xenopeltis unicolor›. Sense comentaris. ~ Finalment, per a tancar aquest capítol amb la tan polèmica partícula ‹xeno-›, esmentarem un terme que entusiasmarà tothom i especialment aquells que experimenten o pateixen una anomalia de l’apetit consistent en la presa de certes matèries comestibles no habituals d’un individu o d’una espècie determinada: ‹xenorèxia›. Per exemple, quan a les vaques donen a menjar pinsos fabricats amb productes d’origen animal, vet ací un cas claríssim de ‹xenorèxia›, perquè la vaca, tothom ho sap, és herbívora. ¿Oi que recordeu la malaltia de les vaques boges? Llavors es va comentar que l’origen del problema era el fet d’haver donat als remugants productors de llet pinsos precisament d’aquesta mena. Doncs bé, heu de saber que la paraula clau era aquesta: ‹xenorèxia› induïda. Per descomptat, en el cas dels humans hi ha també un munt de casos de ‹xenorèxia›. Per exemple, dissabte passat va haver-hi al poble una d’aquelles ridícules concentracions de caravanes que es dediquen a vendre mer..., perdó, hamburgueses per als joves desprevinguts. El problema és que ara aquest subproducte carni el disfressen molt i li donen una parença de producte ‹gourmet›. Hi havia hamburgueses de tots els tipus, colors, sabors, textures... fins i tot hi havia hamburgueses ‹ecològiques› per als més exigents. No us podeu ni imaginar quina dèria hi ha ara amb les hamburgueses, entre el jovent desorientat que no sap què és menjar bé, perquè potser no ho ha conegut mai, malauradament. Òbviament, com a producte importat d’‹allà›, l’hamburguesa representa, tal vegada ara més que mai, un cas claríssim de ‹xenorèxia› massiva. I si les vaques, en l’episodi de ‹xenorèxia› que van patir (i potser pateixen encara en algun lloc), van acabar tornant-se boges, aquests joves d’ara, ‹xenomorfs› i ‹xenòmans›, amb les seves actituds ‹xenorèxiques›, ¿com acabaran? ~ Així, doncs, posades totes en filera, les paraules formen una molt bonica comparsa, no gens estranya i cada cop menys forastera: ‹xenartre›, ‹xenembòlia›, ‹xenentesi›, ‹xenisme›, ‹xenobiòtic›, ‹xenodiagnòstic›, ‹xenòfil›, ‹xenofília›, ‹xenòfob›, ‹xenofòbia›, ‹xenofonia›, ‹xenoftàlmia›, ‹xenogàmia›, ‹xenogen›, ‹xenogènesi›, ‹xenoglòssia›, ‹xenografia›, ‹xenòlit›, ‹xenologia›, ‹xenomania›, ‹xenomènia›, ‹xenomorf›, ‹xenoparàsit›, ‹xenopèltids›, ‹xenorèxia›, ‹xenorèxic›. -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.
Teriozoide
Existeixen, en la molt nostrada i atracallada llengua, diverses partícules afixables amb una relació o altra amb el concepte ‹animal› o ‹criatura›, ‹ésser vivent› en el seu sentit material i tangible. En concret, sembla que són tres: el prefix ‹zoo-› (que en ocasions molt puntuals adopta la forma ‹zo-›) i els sufixos ‹-zoic› (amb les variants ‹-zoica› i ‹-zou›) i ‹-zoide› (amb la variant ‹-zooide›). Tots aquests afixos provenen, d’una manera o d’altra, del grec ‹ ζῷον › (‹animal›, ‹bèstia›). Però, atenció: també tenim el prefix ‹terio-›, que, igualment, prové del grec ‹ θέριον › (‹bèstia›). Donades les tendències hiperzoofíliques de les nostres societats actuals pretesament tan evolucionades, potser resultarà interessant repassar alguns mots formats amb unes tan salvatgement bestials partícules. ~ Així, comencem la nostra visita al zoològic amb una paraula que, curiosament, designa una mena de giny o artefacte de fabricació humana: ‹zoòtrop›. ¿Sabeu què és un zoòtrop? En principi, no té absolutament res a veure amb un animal; o potser sí... Doncs és una mena d’aparell simple, format per una caixa cilíndrica rotatòria, amb una sèrie de dibuixos o fotografies que hom posa seqüencialment a la paret interior i seguint un pla horitzontal, de manera que, en girar la caixa, es veu, a través d’un seguit de petites obertures practicades a la mateixa paret cilíndrica, la seqüència en moviment per mitjà de la il·lusió òptica creada pel senzill artifici. En resum: una mena de precursor del cinema. Cal puntualitzar que ací l’etimologia del mot no es forma ben bé a partir de ‹ ζῷον ›, sinó de ‹ ζωή › (‹vida›), la qual partícula afegida a ‹ τρόπος › adoptaria en conjunt un significat com ara per exemple ‹roda de la vida›, o alguna cosa així. ~ A continuació crida l’atenció la paraula ‹zootoxina›: toxina o verí d’origen animal; és a dir, el que poden produir certs ofidis, escorpins, aràcnids, etcètera. ¿Dieu que és un tecnicisme i que preferiu més aviat simplement ‹verí›? Bé, però, en qualsevol cas, guardeu-vos-en. ~ ¿I què? ¿Com tenim els nivells de colesterol? ¿Bé? ¿Sabíeu que hi ha una substància dita ‹zoosterol›? ¡Que sí, mireu-ho als diccionaris! Òbviament, segons ja podem veure a partir del prefix, aquesta substància es presenta en els animals (tot i que en aquest cas es concentra especialment en el sistema nerviós i en les glàndules suprarenals). ~ Aquesta altra és bona: ‹zoosemiòtica›: disciplina dedicada a l’estudi dels mitjans emprats pels animals en la comunicació llur, entenent per ‹mitjans› senyals de tot tipus: acústics, cromàtics, feromònics, etcètera. Ara, per exemple, penseu en la zoosemiòtica utilitzada per alguns polítics, o per algunes blogueres. ~ Però un dels meus mots preferits d’aquesta sèrie és ‹zoòpsia›: al·lucinacions visuals consistents en la visió terrorífica d’animals. Queda clar que ha estat i continua estant un recurs molt utilitzat en l’àmbit del cinema (no cal que esmentem ara títols de pel·lícules) o de les arts plàstiques en general. Per cert, ¿heu tingut recentment qualque malson ‹zoòptic›? ¿Us atacaven unes formigues gegants o hi havia una serp que s’havia enrotllat malignament al voltant vostre? ~ La ‹zoonosi› és aquella malaltia produïda per animals paràsits (segons una variant de la definició), o (segons una altra) malaltia infecciosa transmesa per animals (sense especificar si són paràsits o no). Com a exemple de la primera manera d’entendre-ho, tindríem els polls comuns; com a exemple de la segona, posaríem potser la ràbia. ~ La ‹zoonímia› és la part de l’onomàstica dedicada a l’estudi dels noms propis d’animals. Qüestió típica zoonímica seria, posem per cas, una com ara aquesta: ¿Per què aquella honorable ciutadana del quart, porta C, anomena el seu gos amb un diminutiu d’un nom de persona, com ara ‹Pepe›, ‹Lola›, ‹Ton›, ‹Fina›, ‹Rita›, ‹Ric›? ~ El ‹zoomorfisme›, també dit ‹teriomorfisme›, és, en les religions paganes, la tendència a representar divinitats, esperits, etcètera, amb formes animals; el ‹zoomorfisme›, concretament, també és l’ús de formes animals en l’art, en les tècniques decoratives, sovint com a recurs simbòlic. Cal avisar que, en l’àmbit arquitectònic, existeix també el terme ‹zoòfor›: fris amb escultures d’animals (la definició del diccionari afegeix: «o d’homes», cosa que no deixa de sobtar els puristes). ~ Ja que hem fet referència a un mot amb el prefix ‹terio-›, esmentem-ne alguns altres: ‹teriatria› (medicina veterinària), ‹teriodont› (rèptil prehistòric), ‹teriologia› (branca de la zoologia), ‹terioma› (úlcera maligna), ‹terioteràpia› (probablement sinònim de ‹zooteràpia›, ús terapèutic d’animals en el tractament de patologies o disfuncions de tipus mental, psiquiàtric o psicològic), ‹teriotomia› (anatomia dels animals, és a dir, l’art o la tècnica de dissecar o de separar les parts d’un animal per a descobrir llur situació, llur estructura, etcètera). Com veiem, la cosa és realment bestial. ~ Després, reprenent la sèrie del ‹zoo-›, no ens entretindrem en els resabuts mots ‹zoològic›, ‹zoòleg› i ‹zoologia› (tot i que sí és curiós observar el compost ‹criptozoologia›: pseudociència i subcultura que té, respectivament, com a objecte d’estudi i com a objecte de culte i de superstició animals llegendaris, desconeguts o misteriosos sobre els quals no hi ha evidències científiques concloents); però sí podem aturar-nos en ‹zoolatria›, que és l’adoració religiosa dels animals, presos com a divinitats; quelcom dels egipcis que es veu que sobtava grecs i romans, en llur temps. Per cert, la ‹zoolatria› adúltera dels hebreus va fer que Moisès s’enfadara fins al punt de rompre les taules de la Llei instituïda per Déu. Veurem si no tornen noves onades zoolàtriques en ple segle vint-i-u, tal com van les coses. ~ La ‹zoofòbia› és el contrari de la ‹zoofília›, i tant és factor de descompensació una cosa com l’altra en la relació amb les criatures no humanes. La ‹zoofília› té també connotacions secundàries: per una banda, és la pol·linització realitzada mitjançant la intervenció d’algun animal; per una altra banda, és allò que no vaig a explicitar ni ara ni ací, perquè estem en horari infantil i és quelcom lleig i realment desplaent, detestable, rònec i immoral. ~ El ‹zoòfag› és, per exemple, vostè si no practica un estricte vegetarianisme. ~ La ‹zoocòria› és la disseminació dels fruits, les espores o les llavors dels vegetals duta a terme (no cal dir, involuntàriament) pels animals, dins dels seus propis processos alimentaris o com a efecte col·lateral de les seves activitats diàries. La zoocòria, crec, podria explicar l’efecte de ‹pujada› de la massa arbòria cap als cims de les muntanyes fins allà on ho permeten el rost i el gruix de terra tova susceptible de prestar-se a l’arrelament. ~ El terme ‹zoocenosi›, tecnicisme específic de la ciència ecològica, designa, simplificant-ho molt, una comunitat animal natural en equilibri. ~ Però la joia de la corona és, per a un servidor, el mot ‹zoantropia› (observeu que ací el prefix ‹zoo-› es transforma en la variant ‹zo-›, potser per aglomeració excessiva de vocals): monomania en virtut de la qual hom s’imagina convertit en un animal. Així, doncs, la ‹licantropia› seria una forma específica de ‹zoantropia›. És un concepte molt actual, perquè sembla que hi ha un bon grapat de joves afectats per aquesta, tal com assegura el diccionari, monomania. Tanmateix, els mitjans de comunicació i, amb ells, els psicòlegs (els quals, curiosament, sempre acaben adoptant el punt de vista dels MMCC dels països presos com a referents), han preferit anomenar el fenomen amb l’expressió eufemística ‹moviment Therian› (de nou, apareix ‹terio-› com a clau etimològica). Perquè, és clar, quan els tocats del bolet formen colla, sembla que resulta políticament incorrecte anomenar-los amb el nom que els seria propi, i els tecnòlegs del llenguatge dels mitjans inventen expressions del tipus ‹moviment tal›, ‹col·lectiu tal›; així, ni perden clientela, ni fereixen sensibilitats. Però no us deixeu enganyar: el mot ‹zoantropia›, com a tal, està establert des de fa moltíssims anys i panys. ~ La resta de mots fins ara disponibles amb els afixos referenciats en la introducció són en gran part tecnicismes, que és una manera de dir ‹argot científic›. Crida l’atenció la doble variant: ‹espermatozou›/‹espermatozoide› (la segona opció no és cap incorrecció en català, doncs), i jo almenys no acabe de veure clar que una cèl·lula destinada a, en companyia de l’òvul, formar un humà, porte originalment nom de base etimològica referent a l’animal. ¡Caram, quines ganes de començar fent animalades! ~ Finalment, hi ha diversos sinònims força interessants de la paraula ‹animal›, els quals, queda clar, s’utilitzen en àmbits molt concrets o per a funcions específiques. Per exemple, ‹feristela›: animal salvatge no gaire gros, com el llop, la mustela i altres de dimensions semblants. ‹Salvatgina›: bèstia salvatge (amb la variant ‹selvatgina›, usada per V. Català: «com una selvatgina que s’entaforara en son cau»). Amb aquest significat trobem també ‹bèl·lua› i ‹brut› (nom masculí): ídem. ‹Haveria›, ‹atzembla› i ‹jument›: bèstia de càrrega (mul, ase, cavall, camell i tot animal que puga portar farcells, alforges o costals a sobre). La ‹tribonya› és una bèstia (o cosa) menuda, raquítica, molt menuda. La ‹ròssa› és la bèstia cavallina. ~ Per tant, recapitulant i ordenant-ho alfabèticament, ens ho hem passat com micos en plena hilaritat observant espècimens com ara ‹atzembla›, ‹bèl·lua›, ‹brut›, ‹criptozoologia›, ‹espermatozoide›, ‹feristela›, ‹haveria›, ‹jument›, ‹licantropia›, ‹ròssa›, ‹salvatgina›, ‹teriatria›, ‹teriodont›, ‹teriologia›, ‹terioma›, ‹teriomorfisme›, ‹terioteràpia›, ‹teriotomia›, ‹tribonya›, ‹zoantropia›, ‹zoocenosi›, ‹zoocòria›, ‹zoòfag›, ‹zoofília›, ‹zoofòbia›, ‹zoòfor›, ‹zoolatria›, ‹zoonímia›, ‹zoòpsia›, ‹zoosemiòtica›, ‹zoosterol›, ‹zooteràpia›, ‹zootoxina›, ‹zoòtrop›. ~ I això és un gos, això és un gat, aquest breu repàs lexicogràfic s’ha acabat. ¡Xim-pum caragol! -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.
Benvinguts.
Benvinguts al catàleg en línia de Ben Disert. Podreu consultar-hi tota la informació referent a les nostres publicacions (obriu la secció que sigui del vostre interès fent ús dels enllaços inferiors). Si voleu contactar amb nosaltres per a qualsevol qüestió, estem a disposició vostra:
Serà per a nosaltres un plaer rebre les vostres peticions, observacions, suggeriments, i, per descomptat, atendrem amb molt de gust les comandes fetes des de llibreries, biblioteques, ateneus, associacions, centres educatius i institucions de qualsevol tipus. Us respondrem en el menor temps possible; us recomanem que mireu totes les safates d'entrada i desactiveu els filtres que puguin impedir una normal recepció de missatges. Moltes gràcies per la vostra visita. Amb els millors desitjos: Ben Disert.
Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa 2026.
Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa 2026. 1) Poden optar a la Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” les obres en prosa escrites en llengua catalana, de ficció o de no-ficció, que d’una manera o altra presentin com a base, punt de partida, lema o ambientació general un indret, paratge, regió, contrada, ciutat, poble, vila, barri, element arquitectònic, monument d’interès nacional o entitat paisatgística rural o urbana que estigui dins dels límits territorials corresponents al domini lingüístic de l’idioma de la convocatòria. ~ 2) Responent sempre al requisit temàtic expressat en el punt anterior, les obres poden ser de tot gènere i tipus en prosa: narració, relat, assaig, article periodístic, descripció, literatura de viatges, literatura contemplativa, memòries, prosa lírica, etc. ~ 3) Les obres han de tenir una extensió de trenta pàgines com a màxim i de vint com a mínim, en un format d’A4 amb un cos de lletra 12 i un interlineat senzill. Els marges per cada costat han de ser d’entre 1’5 i 2 cm. ~ 4) Les obres han de ser originals i inèdites. No poden haver estat mai premiades, ni totalment ni en part, en altres concursos ni estar, tampoc, en procés d’edició. Els autors en garanteixen l’originalitat i l’exclusivitat de presentació a aquest premi durant el període de vigència. ~ 5) Una vegada presentats, els originals no podran ser retirats del concurs, ni de forma definitiva ni per a fer-hi correccions, reduccions o ampliacions. Així mateix, les obres no poden ser presentades a cap altre concurs pendent d’adjudicació ni tenir-ne compromesos els drets d’edició. ~ 6) A la Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa no es podran presentar els autors guardonats en convocatòries anteriors ni els autors que hagin publicat durant els dos anys precedents algun text en la revista literària “Doll de Tinta”. ~ 7) Els autors que optin al Premi eximeixen l’organització de qualsevol responsabilitat derivada del plagi o de qualsevol altra transgressió de la legislació vigent en què puguin incórrer. ~ 8) La Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa està oberta exclusivament per a tots els subscriptors de la revista literària “Doll de Tinta”. L’autor premiat cedeix expressament, i igualment els autors de les obres finalistes, els drets d’autor dels textos a fi que els editors de l’esmentada revista puguin publicar-hi les obres de conformitat amb les bases i la normativa aplicable. ~ 9) Tot i que no és requisit imprescindible, resta sota l’exclusiva responsabilitat dels autors la inscripció de les obres guardonades en el Registre de la Propietat Intel·lectual, així com els efectes de la manca d’inscripció davant de tercers. ~ 10) El termini de presentació de les obres acaba l’últim dia de primavera de l’any en curs (2026). ~ 11) La presentació d’obres es farà seguint aquest esquema d’enviaments, exclusivament per correu electrònic en dues fases: Primera: L’obra, sense indicació de l’autor, serà enviada a l’adreça: revistadolldetinta@yandex.com Segona: Les dades de l’autor seran indicades exclusivament sobre la plantilla impresa d’aquest document, on hi ha les bases de la convocatòria. La plantilla serà emplenada i signada de manera manual, escannejada o fotografiada amb bona qualitat que garanteixi la legibilitat, i enviada en un missatge a part amb una indicació del títol de l’obra presentada, a l’adreça: bendisert@gmx.com ~ 12) Els participants procuraran adaptar i preparar els seus sistemes de missatgeria per tal que les comunicacions enviades des dels servidors Yandex i GMX (usats per l’organització del premi) arribin amb normalitat a la safata d’entrada i es pugui així establir una comunicació sense entrebancs de tipus tècnic. ~ 13) La Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa estableix un únic premi valorat en 500 (cinc-cents) euros en metàl·lic i diploma commemoratiu a l’obra presentada amb majors mèrits segons el jurat. El guardó és indivisible i en cap cas no es podran fragmentar les dotacions ni repartir les quantitats. El jurat establirà un mínim de tres obres finalistes, sense guardó en metàl·lic però sí amb un diploma commemoratiu. ~ 14) El premi en metàl·lic estarà subjecte a la retenció fiscal legalment establerta. L’autor premiat assumirà les despeses del gir o transferència nacional o internacional, que seran descomptades de la quantitat total a enviar per l’organització. ~ 15) Els responsables del Premi “Doll de Tinta” de Prosa podran revocar els guardons atorgats i exigir els reintegraments de les quantitats econòmiques percebudes i el diploma, sense dret a indemnització, si les obres guanyadores incompleixen qualsevol dels requisits assenyalats en aquestes bases, particularment si no fossin inèdites o originals. ~ 16) L’organització del premi avisarà particularment els autors guardonats; posteriorment, els seus noms (o pseudònims) seran publicats en la revista “Doll de Tinta”. ~ 17) Queda a parer del jurat declarar desert el premi, tant si la qualitat de les obres presentades no satisfà uns mínims desitjables, com si, particularment, no es supera un mínim establert de participacions en total. ~ 18) Les decisions del jurat són inapel·lables. ~ 19) Els casos no previstos en aquestes bases seran resolts per la direcció de la revista literària “Doll de Tinta”. ~ 20) L’autor guardonat autoritza els editors de la revista “Doll de Tinta” a l’ús del seu nom, veu i imatge en la publicitat de l’obra premiada i del premi literari, per i per a qualssevol mitjans de difusió, telemàtics i no telemàtics. ~ 21) Per a l’edició i publicació de l’obra premiada i les finalistes, els autors declaren acceptar el sistema ortotipogràfic usat pels editors, el sistema de maquetació i composició interna i els suggeriments dels editors en matèria de correcció sintàctica, lèxica, gramatical i d’estil d’acord amb els estàndards de qualitat de la revista literària “Doll de Tinta”. ~ 22) Queda terminantment prohibit presentar a aquest certament literari obres que hagin estat totalment o parcialment redactades amb l’ajut de sistemes d’emulació d’intel·ligència humana. Tota obra presentada a la Convocatòria de Primavera del Premi “Doll de Tinta” de Prosa ha d’haver estat redactada exclusivament i totalment per un autor humà amb consciència de la pròpia identitat i dotat d’intel·ligència natural sense ajut de sistemes informàtico-telemàtics d’emulació. ~ 23) La participació en el Premi “Doll de Tinta” de Prosa suposa l’acceptació íntegra d’aquestes bases i dels drets i obligacions que se’n deriven. ~ Podeu contactar amb l’organització del premi usant una d’aquestes dues adreces: 1) revistadolldetinta@yandex.com 2) bendisert@gmx.com - Convoca: Revista literària “Doll de Tinta” (AB-598-2016, ISSN: 2530-4461). Edicions Ben Disert.
"Voyage dans les catacombes de Rome", par un membre de l'Académie de Cortone.
“Rudin”, Ivan S. Turguéniev
“Rudin”, Ivan S. Turguéniev. Breu nota del traductor.
“Rudin”, Ivan S. Turguéniev. Breu nota del traductor. Turguéniev, ja en aquesta primera novel·la seva, té la gràcia de, entre moltes altres coses, saber afaiçonar amb èxit
Subscriure's a:
Missatges (Atom)