Existeixen, en la molt nostrada i atracallada llengua, diverses partícules afixables amb una relació o altra amb el concepte ‹animal› o ‹criatura›, ‹ésser vivent› en el seu sentit material i tangible. En concret, sembla que són tres: el prefix ‹zoo-› (que en ocasions molt puntuals adopta la forma ‹zo-›) i els sufixos ‹-zoic› (amb les variants ‹-zoica› i ‹-zou›) i ‹-zoide› (amb la variant ‹-zooide›). Tots aquests afixos provenen, d’una manera o d’altra, del grec ‹ ζῷον › (‹animal›, ‹bèstia›). Però, atenció: també tenim el prefix ‹terio-›, que, igualment, prové del grec ‹ θέριον › (‹bèstia›). Donades les tendències hiperzoofíliques de les nostres societats actuals pretesament tan evolucionades, potser resultarà interessant repassar alguns mots formats amb unes tan salvatgement bestials partícules. ~ Així, comencem la nostra visita al zoològic amb una paraula que, curiosament, designa una mena de giny o artefacte de fabricació humana: ‹zoòtrop›. ¿Sabeu què és un zoòtrop? En principi, no té absolutament res a veure amb un animal; o potser sí... Doncs és una mena d’aparell simple, format per una caixa cilíndrica rotatòria, amb una sèrie de dibuixos o fotografies que hom posa seqüencialment a la paret interior i seguint un pla horitzontal, de manera que, en girar la caixa, es veu, a través d’un seguit de petites obertures practicades a la mateixa paret cilíndrica, la seqüència en moviment per mitjà de la il·lusió òptica creada pel senzill artifici. En resum: una mena de precursor del cinema. Cal puntualitzar que ací l’etimologia del mot no es forma ben bé a partir de ‹ ζῷον ›, sinó de ‹ ζωή › (‹vida›), la qual partícula afegida a ‹ τρόπος › adoptaria en conjunt un significat com ara per exemple ‹roda de la vida›, o alguna cosa així. ~ A continuació crida l’atenció la paraula ‹zootoxina›: toxina o verí d’origen animal; és a dir, el que poden produir certs ofidis, escorpins, aràcnids, etcètera. ¿Dieu que és un tecnicisme i que preferiu més aviat simplement ‹verí›? Bé, però, en qualsevol cas, guardeu-vos-en. ~ ¿I què? ¿Com tenim els nivells de colesterol? ¿Bé? ¿Sabíeu que hi ha una substància dita ‹zoosterol›? ¡Que sí, mireu-ho als diccionaris! Òbviament, segons ja podem veure a partir del prefix, aquesta substància es presenta en els animals (tot i que en aquest cas es concentra especialment en el sistema nerviós i en les glàndules suprarenals). ~ Aquesta altra és bona: ‹zoosemiòtica›: disciplina dedicada a l’estudi dels mitjans emprats pels animals en la comunicació llur, entenent per ‹mitjans› senyals de tot tipus: acústics, cromàtics, feromònics, etcètera. Ara, per exemple, penseu en la zoosemiòtica utilitzada per alguns polítics, o per algunes blogueres. ~ Però un dels meus mots preferits d’aquesta sèrie és ‹zoòpsia›: al·lucinacions visuals consistents en la visió terrorífica d’animals. Queda clar que ha estat i continua estant un recurs molt utilitzat en l’àmbit del cinema (no cal que esmentem ara títols de pel·lícules) o de les arts plàstiques en general. Per cert, ¿heu tingut recentment qualque malson ‹zoòptic›? ¿Us atacaven unes formigues gegants o hi havia una serp que s’havia enrotllat malignament al voltant vostre? ~ La ‹zoonosi› és aquella malaltia produïda per animals paràsits (segons una variant de la definició), o (segons una altra) malaltia infecciosa transmesa per animals (sense especificar si són paràsits o no). Com a exemple de la primera manera d’entendre-ho, tindríem els polls comuns; com a exemple de la segona, posaríem potser la ràbia. ~ La ‹zoonímia› és la part de l’onomàstica dedicada a l’estudi dels noms propis d’animals. Qüestió típica zoonímica seria, posem per cas, una com ara aquesta: ¿Per què aquella honorable ciutadana del quart, porta C, anomena el seu gos amb un diminutiu d’un nom de persona, com ara ‹Pepe›, ‹Lola›, ‹Ton›, ‹Fina›, ‹Rita›, ‹Ric›? ~ El ‹zoomorfisme›, també dit ‹teriomorfisme›, és, en les religions paganes, la tendència a representar divinitats, esperits, etcètera, amb formes animals; el ‹zoomorfisme›, concretament, també és l’ús de formes animals en l’art, en les tècniques decoratives, sovint com a recurs simbòlic. Cal avisar que, en l’àmbit arquitectònic, existeix també el terme ‹zoòfor›: fris amb escultures d’animals (la definició del diccionari afegeix: «o d’homes», cosa que no deixa de sobtar els puristes). ~ Ja que hem fet referència a un mot amb el prefix ‹terio-›, esmentem-ne alguns altres: ‹teriatria› (medicina veterinària), ‹teriodont› (rèptil prehistòric), ‹teriologia› (branca de la zoologia), ‹terioma› (úlcera maligna), ‹terioteràpia› (probablement sinònim de ‹zooteràpia›, ús terapèutic d’animals en el tractament de patologies o disfuncions de tipus mental, psiquiàtric o psicològic), ‹teriotomia› (anatomia dels animals, és a dir, l’art o la tècnica de dissecar o de separar les parts d’un animal per a descobrir llur situació, llur estructura, etcètera). Com veiem, la cosa és realment bestial. ~ Després, reprenent la sèrie del ‹zoo-›, no ens entretindrem en els resabuts mots ‹zoològic›, ‹zoòleg› i ‹zoologia› (tot i que sí és curiós observar el compost ‹criptozoologia›: pseudociència i subcultura que té, respectivament, com a objecte d’estudi i com a objecte de culte i de superstició animals llegendaris, desconeguts o misteriosos sobre els quals no hi ha evidències científiques concloents); però sí podem aturar-nos en ‹zoolatria›, que és l’adoració religiosa dels animals, presos com a divinitats; quelcom dels egipcis que es veu que sobtava grecs i romans, en llur temps. Per cert, la ‹zoolatria› adúltera dels hebreus va fer que Moisès s’enfadara fins al punt de rompre les taules de la Llei instituïda per Déu. Veurem si no tornen noves onades zoolàtriques en ple segle vint-i-u, tal com van les coses. ~ La ‹zoofòbia› és el contrari de la ‹zoofília›, i tant és factor de descompensació una cosa com l’altra en la relació amb les criatures no humanes. La ‹zoofília› té també connotacions secundàries: per una banda, és la pol·linització realitzada mitjançant la intervenció d’algun animal; per una altra banda, és allò que no vaig a explicitar ni ara ni ací, perquè estem en horari infantil i és quelcom lleig i realment desplaent, detestable, rònec i immoral. ~ El ‹zoòfag› és, per exemple, vostè si no practica un estricte vegetarianisme. ~ La ‹zoocòria› és la disseminació dels fruits, les espores o les llavors dels vegetals duta a terme (no cal dir, involuntàriament) pels animals, dins dels seus propis processos alimentaris o com a efecte col·lateral de les seves activitats diàries. La zoocòria, crec, podria explicar l’efecte de ‹pujada› de la massa arbòria cap als cims de les muntanyes fins allà on ho permeten el rost i el gruix de terra tova susceptible de prestar-se a l’arrelament. ~ El terme ‹zoocenosi›, tecnicisme específic de la ciència ecològica, designa, simplificant-ho molt, una comunitat animal natural en equilibri. ~ Però la joia de la corona és, per a un servidor, el mot ‹zoantropia› (observeu que ací el prefix ‹zoo-› es transforma en la variant ‹zo-›, potser per aglomeració excessiva de vocals): monomania en virtut de la qual hom s’imagina convertit en un animal. Així, doncs, la ‹licantropia› seria una forma específica de ‹zoantropia›. És un concepte molt actual, perquè sembla que hi ha un bon grapat de joves afectats per aquesta, tal com assegura el diccionari, monomania. Tanmateix, els mitjans de comunicació i, amb ells, els psicòlegs (els quals, curiosament, sempre acaben adoptant el punt de vista dels MMCC dels països presos com a referents), han preferit anomenar el fenomen amb l’expressió eufemística ‹moviment Therian› (de nou, apareix ‹terio-› com a clau etimològica). Perquè, és clar, quan els tocats del bolet formen colla, sembla que resulta políticament incorrecte anomenar-los amb el nom que els seria propi, i els tecnòlegs del llenguatge dels mitjans inventen expressions del tipus ‹moviment tal›, ‹col·lectiu tal›; així, ni perden clientela, ni fereixen sensibilitats. Però no us deixeu enganyar: el mot ‹zoantropia›, com a tal, està establert des de fa moltíssims anys i panys. ~ La resta de mots fins ara disponibles amb els afixos referenciats en la introducció són en gran part tecnicismes, que és una manera de dir ‹argot científic›. Crida l’atenció la doble variant: ‹espermatozou›/‹espermatozoide› (la segona opció no és cap incorrecció en català, doncs), i jo almenys no acabe de veure clar que una cèl·lula destinada a, en companyia de l’òvul, formar un humà, porte originalment nom de base etimològica referent a l’animal. ¡Caram, quines ganes de començar fent animalades! ~ Finalment, hi ha diversos sinònims força interessants de la paraula ‹animal›, els quals, queda clar, s’utilitzen en àmbits molt concrets o per a funcions específiques. Per exemple, ‹feristela›: animal salvatge no gaire gros, com el llop, la mustela i altres de dimensions semblants. ‹Salvatgina›: bèstia salvatge (amb la variant ‹selvatgina›, usada per V. Català: «com una selvatgina que s’entaforara en son cau»). Amb aquest significat trobem també ‹bèl·lua› i ‹brut› (nom masculí): ídem. ‹Haveria›, ‹atzembla› i ‹jument›: bèstia de càrrega (mul, ase, cavall, camell i tot animal que puga portar farcells, alforges o costals a sobre). La ‹tribonya› és una bèstia (o cosa) menuda, raquítica, molt menuda. La ‹ròssa› és la bèstia cavallina. ~ Per tant, recapitulant i ordenant-ho alfabèticament, ens ho hem passat com micos en plena hilaritat observant espècimens com ara ‹atzembla›, ‹bèl·lua›, ‹brut›, ‹criptozoologia›, ‹espermatozoide›, ‹feristela›, ‹haveria›, ‹jument›, ‹licantropia›, ‹ròssa›, ‹salvatgina›, ‹teriatria›, ‹teriodont›, ‹teriologia›, ‹terioma›, ‹teriomorfisme›, ‹terioteràpia›, ‹teriotomia›, ‹tribonya›, ‹zoantropia›, ‹zoocenosi›, ‹zoocòria›, ‹zoòfag›, ‹zoofília›, ‹zoofòbia›, ‹zoòfor›, ‹zoolatria›, ‹zoonímia›, ‹zoòpsia›, ‹zoosemiòtica›, ‹zoosterol›, ‹zooteràpia›, ‹zootoxina›, ‹zoòtrop›. ~ I això és un gos, això és un gat, aquest breu repàs lexicogràfic s’ha acabat. ¡Xim-pum caragol! -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.
