Si en la nostra llengua existeix una partícula que faça de clau etimològica en mots amb una alta càrrega o forta connotació política avui en dia, aquesta podria ser sens dubte ‹xeno-› (amb la reducció ‹xen-›). Tothom coneix les paraules ‹xenòfob›, ‹xenofòbia› i altres de la mateixa colla; no cal entretenir-se en la descripció dels significats, ja que són conceptes que tard o d’hora acaben sortint d’una manera o d’una altra en qualsevol discurs polític formal o informal. Però l’arrel ‹xeno-› forma moltes altres paraules que no resulta sobrer conéixer en un context social com l’actual. ~ No són pocs els que saben ja que ‹xeno-› prové del grec ‹ ξενος › (‹estranger›, ‹estrany›); per tant, no ens aturarem gaire en això. El que potser sí sorprendrà una mica és la notable quantitat de les formacions que genera ‹xeno-› en el nostre idioma i, cal suposar, en idiomes similars dins del nostre context cultural. ~ El terme ‹xenartre› tal vegada no resulte el millor per a començar el nostre repàs, per poc il·lustratiu en allò que té a veure amb l’estrangerisme; més aviat, l’etimologia en aquest cas s’adscriu al concepte d’estranyesa, ja que ‹xenartre› fa referència a un subordre de mamífers (per tant, es tracta d’un tecnicisme en l’àmbit de la biologia i les ciències naturals), al qual subordre pertanyen animals com ara l’armadillo, l’ós formiguer, el priodont i la tamàndua (he de confessar que aquests dos darrers jo ni tan sols sabia que existien), tots ells de procedència americana; però sembla que el nom els ve de les anomenades ‹articulacions xenartrals›, tan particulars que arriben a ser ‹estranyes› en el regne animal. ~ D’antuvi, la paraula ‹xenembòlia› fa una mica de por, la veritat. El centre de terminologia Termcat la inclou dins d’un “Diccionari de fisioteràpia” en línia. Pel que fa a la definició diu: «Introducció de substàncies estranyes en un sistema», i etiqueta el terme com a pertanyent a l’àmbit de la patologia. ~ Curiosament, la mateixa definició donada per a ‹xenembòlia› aprofita per a la paraula ‹xenentesi›, perquè ambdues arrels etimològiques ‹embole› i ‹enthesis› signifiquen ‹inserció›, segons el “Diccionari enciclopèdic de medicina”. Per tant, termes sinònims. ~ A mi personalment m’encanta la paraula ‹xenisme›, pertanyent a l’àmbit de la lingüística i la lexicografia. De fet, tothom utilitza avui en dia xenismes sense saber-ho. Mireu, el xenisme és un substantiu procedent d’una altra llengua (diferent de la del parlant, s’entén), la qual paraula designa un concepte d’aquella altra cultura que manca de mot corresponent exacte en la llengua de recepció. Com a exemples de xenisme solen donar-se: ‹ikastola› (procedent del basc), ‹geisha› (del japonés), ‹kvas› (del rus), ‹whisky› (de l’anglés), etc. El xenisme, per tant, és un tipus de manlleu. La majoria de xenismes acaben incorporant-se al corpus lèxic de la llengua de rebuda, tot i que el grau de percepció dels parlants pel que fa al caràcter alié del terme és força variable. ~ A continuació, en l’àmbit de la química disposem del terme ‹xenobiòtic› que per definició és aquell compost no produït o metabolitzat pels organismes vius i que és fabricat o sintetitzat de manera artificial per l’home. Així, alguns medicaments són xenobiòtics, com ara els antibiòtics. ~ Un concepte també interessant amb ‹xeno-› és ‹xenodiagnòstic›, terme pertanyent a l’àmbit de la microbiologia i de la patologia infecciosa. Es tracta del diagnòstic d’una malaltia humana per la troballa del patogen en organismes que, de manera mediata o immediata, han estat en contacte amb l’afectat. Com a exemple de xenodiagnòstic sol posar-se el diagnòstic de la malaltia de Chagas per la troballa de ‹Trypanosoma cruzi› en insectes que han picat el malalt. ~ El terme que dona títol a aquest article, ‹xenofília›, queda clar que és el contrari de ‹xenofòbia› (curiosament, als mitjans de comunicació el segon terme té una presència molt major que no pas el primer); com, paral·lelament, també ‹xenòfil› és contrari de ‹xenòfob› per la mateixa raó. ~ Tornem a l’àmbit lingüístic i trobem ‹xenofonia›, que és una alteració del deix i de l’entonació de la parla pròpia d’una determinada persona. Per exemple, un amic vostre marxa a un país estranger i s’hi està un munt d’anys. Quan torna i es posa a parlar amb vosaltres en l’idioma comú, li noteu alguna cosa estranya en la parla: les corbes prosòdiques han sofert una alteració, determinats sons els pronuncia d’una manera diferent, etc. És un cas típic de xenofonia. Cal tenir en compte, però, que el Termcat etiqueta el terme com a pertanyent a l’àmbit de l’otorrinolaringologia. Per tant, podríem entendre que la xenofonia seria també una alteració de la parla causada per alguna patologia o accident. ~ Traslladant-nos al camp de l’oftalmologia, la ‹xenoftàlmia› és un trastorn ocular produït per un cos estrany. ¿Quin tipus de cos estrany? La definició no ens ho diu, però us ho podeu imaginar: pedretes, brins d’herba o fins i tot insectes. ~ La ‹xenogàmia› m’encanta com a concepte: tot i que els diccionaris nostrats no solen incloure aquesta accepció en l’entrada, la ‹xenogàmia› es pot entendre amb el significat de ‹casament de dues persones de països o cultures diferents›, i, per tant, vindria a ser el cas contrari que aquell que planteja l’‹endogàmia›. Es podria dir, per tant, que ‹xenogàmia› seria un sinònim d’‹exogàmia›. Ara penseu en parelles del vostre entorn que siguen xenògames; si us poseu a comptar, us en sortiran unes quantes. ~ El terme ‹xenogen› no sol venir com a entrada als diccionaris. Potser el podríem prendre, paral·lelament, com a sinònim d’‹exogen›, que sí apareix habitualment a la majoria d’obres lexicogràfiques. ‹Xenogen›, per tant, es podria prendre amb el significat: ‹que es forma o s’origina en un medi diferent del medi del parlant›. Així, potser podríem dir ‹cultura xenògena› aquella que s’ha format fora del nostre país i s’ha importat amb els fluxos migratoris que l’han portat amb ells. ~ Si ‹xenogen› existeix com a adjectiu, ‹xenogènesi› és el substantiu que designa el fenomen. ~ Ara agafeu-vos fort perquè ve una de la colla del ‹xeno-› que no deixarà indiferent ningú: ‹xenoglòssia›. Per si amb una única accepció no n’hi haguera prou, dues en té. La primera presenta un caràcter esotèric; la segona, religiós (advertiu el matís diferenciador). En primer lloc, diuen els diccionaris que la ‹xenoglòssia› es dona quan un mèdium parla o escriu en una llengua que no coneix, o en més d’una. Poca broma: hi ha qui es passa tota la vida estudiant una llengua i no acaba de saber parlar-la ben bé del tot, i ve el mèdium aquest i es posa a parlar (¡o a escriure!) en una llengua de la qual potser ni tan sols coneixia l’existència. Alguns casos de la xenoglòssia amb aquest significat han estat explicats partint de la hipòtesi d’una suposada memòria oculta (criptomnèsia); altres haurien estat titllats de fenòmens telepàtics o de percepció extrasensorial. Els espiritistes, per llur banda, solen explicar-ho de la manera que ja us podeu imaginar. A continuació, la segona accepció de ‹xenoglòssia› remet a la glossolàlia. ¿I què és la glossolàlia? En el cristianisme, la glossolàlia és un carisma en virtut del qual, per una banda, els apòstols van començar a parlar llengües estrangeres el dia de la Pentecosta; i, per l’altra banda, carisma en virtut del qual l’oïdor entén els sons inintel·ligibles dels que són posseïts per l’Esperit. Recordem que tot això seria sinònim de ‹xenoglòssia›. Com veieu, és una paraula amb molt de significat al darrere. ~ El terme ‹xenografia› avui en dia ha quedat pràcticament oblidat, tot i que, paradoxalment, el concepte gaudeix d’una gran vigència: ‹coneixement o estudi dels idiomes estrangers›. ~ Passem a l’àmbit de la petrografia i trobem una joia tan valuosa com mineral: ‹xenòlit›, que designa la inclusió d’una roca intensament metamorfosada en una roca ígnia. Resulta un dur cop de pedra assabentar-se d’una cosa com ara aquesta. ~ De nou tornem a les ciències de la salut i veiem que la ‹xenologia› és l’estudi dels paràsits i de llurs perpetracions sobre hostes definitius o intermedis. ~ Des d’un punt de vista sociològic, la ‹xenomania› és la mania o gust excessiu per les coses estrangeres. És a dir, els ‹xenòmans› són una mica esnobs, tot i que no s’ha de confondre una cosa amb l’altra perquè no són ben bé sinònims perfectes. ~ A continuació, el “Diccionari de la formació de mots” informa sobre l’enigmàtic terme ‹xenomènia› (cal no confondre’l amb el ja vist ‹xenomania›); diem ‹enigmàtic› perquè aquest mot ‹xenomènia› no ha estrat trobat enlloc més (a data de juny de 2026): ni a cap diccionari de consulta general, ni a l’enciclopèdia, ni al servei en línia del Termcat, ni a cap dels principals cercadors de la xarxa telemàtica. A banda del nom propi ‹Armènia›, existeixen dos altres mots que es pareixen a ‹xenomènia›: ‹catamènia› i ‹neomènia›. Pel que fa a ‹catamènia›, hi ha qui diu que és sinònim de ‹menstruació›. La ‹neomènia› és el primer dia del mes lunar. Segons el “Diccionari etimològic”, aquest segon mot procedeix del llatí, que, al seu torn, procediria del grec amb els formants ‹neos› (‹nou›) i ‹men› (‹mes›) o ‹mene› (‹lluna›). Per tant, hauríem de fixar-nos en la partícula ‹men› o ‹mene› per a entendre què significa ‹xenomènia›. ¿Una lluna estrangera? ¿Un mes foraster, estrany? ¿Una menstruació irregular o extemporània? La veritat és que algú, d’alguna manera, hauria d’esclarir aquest enigma, ja que els diccionaris habituals guarden un rigorós, severíssim silenci sobre el tema. ~ Amb ‹xenomorf› arribem a un mot que ha estat apropiat per alguns per tal d’expressar conceptes amb connotacions terrorífiques. En principi, i en sentit estrictament etimològic, ‹xeno› i ‹morf› dona com a resultat una cosa semblant a aquesta: ‹aquell o allò que té una forma (aspecte, aparença, constitució...) que no és la pròpia del parlant, que resulta estranya›. Punt. Però es veu que alguns espavilats han forçat el terme per a fer que signifique ‹criatura monstruosa, estranya, terrorífica› de manera que vinga bé per a associar-lo a l’Àlien de H. R. Giger i de Ridley Scott. Així, per exemple, en molts documents de la xarxa, apareix el mot ‹xenomorf› associat directament a la criatura aquesta, com si fóra patrimoni exclusiu d’ella. ~ La paraula que ve a continuació no deixa de tenir la seva ‹gràcia›. Es tracta de ‹xenoparàsit›, i en principi caldria etiquetar-la com a pertanyent a l’àmbit de la microbiologia i de la patologia infecciosa. La definició és simple: «Paràsit no habitual d’un determinat hoste.» És a dir: un hoste, a més dels paràsits ‹habituals›, pot tenir també ‹xenoparàsits› a sobre. Però la definició es pot formular també així, atenent el significat etimològic de ‹xeno›: «Paràsit foraster, que ve de l’exterior o que no forma part de la comunitat habitual de paràsits ja coneguts.» Amb una lectura en clau sociològica, ‹xenoparàsit› es transformaria en un terme políticament incorrecte o amb una connotació molt negativa, segons la sensibilitat o la cosmovisió d’uns o d’altres. En llegir això, en aquest moment, fins i tot n’hi haurà qui, en base a prejudicis o apriorismes, es posarà en guàrdia o en actitud bel·ligerantment expectant. El cert és que ‹xenoparàsit› és un tecnicisme acceptat des de ja fa temps per diverses entitats i institucions encarregades de regular, adaptar i difondre el corpus terminològic de nova incorporació. ¿Un exemple de ‹xenoparàsit›? Ara mateix no vaig a posar ací el que pràcticament tothom està pensant. ¡I ara! No, no es tracta d’això. Tanmateix, no m’estaré de dir que, per exemple, a Europa (deambulant per ella, vull dir) tenim un individu pseudoeuropeu, dictador a tots els efectes (llevat del fet que sembla estar a les ordres de determinades organitzacions supraestatals), que des de fa uns anys es dedica, en una actitud clarament parasitària, a anar pidolant armes i més armes per a un conflicte bèl·lic originat després de grans desordres i d’un cop d’estat al seu país i de la subsegüent persecució de minories lingüístiques, religioses i culturals a territoris situats en regions frontereres. Aquest individu, a més de dictador sanguinari i artista refinat, és ben bé un ‹xenoparàsit› per als europeus; vet ací l’exemple que més s’adiu amb el terme ara mateix. ~ Després, com a exemple únic (conegut fins ara) dels ‹xenopèltids› tenim la serp de fang asiàtica: ‹Xenopeltis unicolor›. Sense comentaris. ~ Finalment, per a tancar aquest capítol amb la tan polèmica partícula ‹xeno-›, esmentarem un terme que entusiasmarà tothom i especialment aquells que experimenten o pateixen una anomalia de l’apetit consistent en la presa de certes matèries comestibles no habituals d’un individu o d’una espècie determinada: ‹xenorèxia›. Per exemple, quan a les vaques donen a menjar pinsos fabricats amb productes d’origen animal, vet ací un cas claríssim de ‹xenorèxia›, perquè la vaca, tothom ho sap, és herbívora. ¿Oi que recordeu la malaltia de les vaques boges? Llavors es va comentar que l’origen del problema era el fet d’haver donat als remugants productors de llet pinsos precisament d’aquesta mena. Doncs bé, heu de saber que la paraula clau era aquesta: ‹xenorèxia› induïda. Per descomptat, en el cas dels humans hi ha també un munt de casos de ‹xenorèxia›. Per exemple, dissabte passat va haver-hi al poble una d’aquelles ridícules concentracions de caravanes que es dediquen a vendre mer..., perdó, hamburgueses per als joves desprevinguts. El problema és que ara aquest subproducte carni el disfressen molt i li donen una parença de producte ‹gourmet›. Hi havia hamburgueses de tots els tipus, colors, sabors, textures... fins i tot hi havia hamburgueses ‹ecològiques› per als més exigents. No us podeu ni imaginar quina dèria hi ha ara amb les hamburgueses, entre el jovent desorientat que no sap què és menjar bé, perquè potser no ho ha conegut mai, malauradament. Òbviament, com a producte importat d’‹allà›, l’hamburguesa representa, tal vegada ara més que mai, un cas claríssim de ‹xenorèxia› massiva. I si les vaques, en l’episodi de ‹xenorèxia› que van patir (i potser pateixen encara en algun lloc), van acabar tornant-se boges, aquests joves d’ara, ‹xenomorfs› i ‹xenòmans›, amb les seves actituds ‹xenorèxiques›, ¿com acabaran? ~ Així, doncs, posades totes en filera, les paraules formen una molt bonica comparsa, no gens estranya i cada cop menys forastera: ‹xenartre›, ‹xenembòlia›, ‹xenentesi›, ‹xenisme›, ‹xenobiòtic›, ‹xenodiagnòstic›, ‹xenòfil›, ‹xenofília›, ‹xenòfob›, ‹xenofòbia›, ‹xenofonia›, ‹xenoftàlmia›, ‹xenogàmia›, ‹xenogen›, ‹xenogènesi›, ‹xenoglòssia›, ‹xenografia›, ‹xenòlit›, ‹xenologia›, ‹xenomania›, ‹xenomènia›, ‹xenomorf›, ‹xenoparàsit›, ‹xenopèltids›, ‹xenorèxia›, ‹xenorèxic›. -- © Lisandre Mel·liflu Portent Mina.
