Rondinaire era dir poc; aquella dona era també manaire i en ocasions finsitot bramaire i udolaire. M’agradava que al llit, quan estàvem fent allò, ella, lluny de reprimir-se, es mostrara gemegaire; però em rebentava que fóra barbollaire amb les amigues, garlaire en l’escala de veïns, criticaire amb la família, barrilaire amb les antigues companyes d’institut i escorcollaire pel que fa a la meva vida privada. A mi no m’agrada ser sermonaire i molt menys somicaire; va ser per això que aquell jorn vaig decidir tocar el dos i fendre l’aire. Com que soc estalviaire, mai no agafe el taxi; vaig enfilar-me a peu pel carrer del Paraire, i allà pels volts del lloc on el cadiraire té el taller, vaig trobar, palplantat, el captaire cançonaire, antic colomaire que havia acabat en pidolaire. Més enllà hi ha un home que fa de ballaire a canvi d’alguns cèntims. I aquests encara fan alguna cosa; perquè aquesta rua i moltes altres plenes estan de badaires badallaires, xerraires alguns però tots demanaires. Em va cridar l’atenció un cridaire: «¡Compreu cigrons a cal cigronaire!», cridava. «És clar -vaig pensar-. ¿On vol que en comprem, de cigrons? ¿A cal ceballaire?» Mentrestant, un catifaire intentava vendre’m, lògicament, una catifa; però em vaig adonar de que era un venedor massa embolicaire i vaig preferir anar cap al mercat del Fargaire; no em pregunteu per què s’anomena així. «Caram -em vaig dir en veure l’escombriaire i el femataire fent les seves respectives feines pel carrer a prop un de l’altre-; aquests dos fan molt bona parella.» Però, en passar pel costat, em vaig adonar de que un era massa enraonaire; i l’altre, un enredaire; s’assemblava a aquell veí meu del replà: un autèntic embrollaire, i, a més, impenitent escorniflaire. Abans d’arribar al mercat del Fargaire, vaig veure una alegre colla de xicots cepats i sanots, gent alegre i tabolaire. Caminaven tots plegats cap allà mateix i vaig decidir unir-me a ells. Em van explicar que tots ells eren homes del camp: n’hi havia un que era artigaire i arrabassaire; un que feia de dallaire en temps de sega, segaire, per tant, i, fora d’ella, de dinadaire, és a dir, de llenyaire; el podaire, feixinaire, era també despampolaire; un n’hi havia que era escorçaire, ço és, llevaire, per allà dalt, per les serres de suredes; l’eixarcolaire no poques vegades havia fet de trillaire també. Molts eren preufetaires, tot i que hi havia un abellaire que anava per lliure, i fins i tot el vinyataire amb vinyes pròpies que al seu temps llogava alguns dels altres de la colla. La majoria eren boletaires per la tardor, quan la feina minvava o ho permetia. El tofonaire de la colla es va descobrir amb molta reserva i circumspecció. Hi havia també un bardissaire que era sorrut i esquerp, punxegut com un esbarzer. Però, en general... ¡Quina colla, tu! M’encanta la gent del camp; homes colrats però forts i sans, pencaires però alegres. Així, tots plegats, entre riures i jocositats, vam arribar al mercat, on, malauradament, la colla es va separar perquè un volia anar a la parada del barretaire i barretinaire; un altre, a la del bagulaire; un altre volia veure un vetaire, cintaire i galonaire amic seu; i els altres van anar perdent-se entre les parades del taronjaire, del maduixaire, de l’arrossaire, del carabassaire, del melonaire, del caragolaire i de l’especiaire, que era també farigolaire, pinyonaire i xuflaire. Oh, el mercat; no trobareu enlloc cosa plus viva i vivaç; massa, per al meu gust, que són una mica xisclaires els verdulaires aquests. Hi havia fins i tot allà, entre la borbollaire gentada, un predicaire, antic trabucaire i trinxeraire; el torronaire (que era també sucraire) i, sobretot, el tabacaire, se’l miraven de reüll. Em vaig adonar de que havien posat juntes, és a dir, una al costat de l’altra, les parades del calcinaire, del cendraire, del paperaire, del sabonaire, del morcaire i del guixaire. A continuació hi havia el trastaire, el robavellaire, i el parracaire, és a dir, el drapaire. L’eixarmataire, que havia optat per venir amb mi, em va dir: «Mira aquests», referint-se, amb actitud mofaire, a l’actuació d’un titellaire rimaire i cantaire enfilat a una petita tarima enmig del riu de gent i acompanyat, el ninotaire, per un cornamusaire. Llavors, gairebé sense adonar-nos-en, vam entrar a la part dels bricallaires, on hi havia el conillaire, el pollataire (gallinaire i pollastraire), l’indiotaire, l’ouaire (alguns en diuen ‹ouataire›), i, finalment, un ocellaire amb canaris (cantaires i cagaires) i alguna au exòtica de les parlaires; l’ocellaire, és clar, era també gabiaire. No hi mancava qualque ramblaire, tractant de bestiar banyegaire. ¡Quin cacau, tot plegat! La part dels pescaires no era menys interessant: hi havia el xarxaire, el canadaire i altres, visitats per artaires de tota mena, encenaires, teranyinaires, tremaires i nansaires. Per allà, un home que jo sabia que era carrilaire, tramviaire retirat, preguntava on hi havia la paradeta del tonyinaire. «Al costat de la del sardinaire -li van respondre-. Allà, enfront d’aquell sargaire que fa coves.» - «¿I en ven?» - «Oh, i tant; coves i cistells.» Per entre la gent passava un salmaire i santaire, car venia estampes, gojos i romanços, que alguns li compraven i li rebutjaven molts. Un flabiolaire anava amb ell acompanyant-lo amb la música per a cridar l’atenció. Mentre feia sonar el seu agut instrument, vaig sentir que una dona, muller d’un cotonaire, era capaç, amb total indiferència, de preguntar al cotillaire si sabia el motiu pel qual el culleraire no havia vingut aquell matí a la plaça. «Nous... Nous...», va respondre el cotillaire, car era des de petit embudaire; a continuació, fent un esforç per a parlar lent i clar i català: «No ho sé pas... Cr... Crec que ha fu...» - «¿Fu?», li instava la dona amb les celles arrufades, i el cotillaire va continuar dient: «Fugit.» - «¿Fugit? ¿Amb qui ha fugit el culleraire?» - «Amb la gitana endevinaire.» - «¿Amb aquella farsaire?» - «Aquella mateixa.» - «¡Ah, mala pècora! -va exclamar la dona, escandalitzada per l’acció de la zíngara-. ¡Firataire, festaire, folliaire!» - «Se... senyora -va protestar el cotillaire-. Això de fo... folliaire...» - «¡Componedora i cantadora de follies!», va explicar la dona redreçant-se altivament com una megaduquessa davant de la purrialla. L’artigaire amic meu es va veure llavors assaltat per un bitlletaire que pretenia vendre-li un bitllet d’una rifa. «És a benefici d’un caminaire.» - «¿Accidentat en l’exercici del seu ofici?», es va interessar, preguntaire, el meu company. «No ben bé -li va respondre l’altre-; és coblaire i dansaire.» - «¿I doncs? -va saltar l’artigaire-. ¿Es va torçar un turmell ballant o què? ¡Quina gent més ploraire i esgarrapaire!» - «Rapinyaire, diria jo», vaig intervenir. «Senyors -va protestar el rifaire-, ¿manera és d’anar pel món sent tan renyaires?» - «¡És que no m’ho crec! -es va enfurismar el rompudaire-. ¡I a sobre replicaire, l’individu aquest!» - «¡Menys rondalles, rondallaire!», vaig amonestar el molestós venedor de bitllets de rifa, però aquest ja feia de trotaire cames ajudeu-me per entre la gent, aliena a tot plegat. «D’espigolaires d’aquests, molts n’hi ha», em va observar el meu company. «Gent dardaire, gambaire i enganyaire», vaig fer jo, ganyotaire, la meva pròpia compleció a la idea. Mentre així ens dolíem, la gentada casualment va obrir per un moment una obertura a través d’ella per a deixar-nos entreveure, al lluny, la carota del rifaire traient la llengua en direcció a nosaltres. «¡Llengotaire!», vam protestar el meu amic i jo a l’uníson. Mes, aquell merdissaire va desaparéixer engolit de nou per la maregassa humana i ja no el vam tornar a veure plus. A prop nostre, un oliaire del mercat es queixava perquè la gent no li comprava prou oli. El paellaire es queixava també; com que la gent no comprava prou oli i, per tant, no feia fregits, ell, el paellaire, no venia paelles. El patataire es queixava del mateix: la gent ja no feia tantes patates fregides com abans. El perolaire i l’ollaire (dos germans), directament, s’estiraven dels cabells en veure que ja no hi havia dones que els compraren olles i perols. «¡Ja no cuinen, no! -es planyien-. ¡Al gimnàs i a ca la xinesa a pintar-se les ungles, sí! ¡Això sí! ¡Però cuinar, no!» El meu company els escoltava i movia el cap a banda i banda mentre em deia: «Són una mica pledejaires, aquests, ¿no trobes?» - «¿Amics de moure plets o raons per qualsevol motiu?» - «Això mateix.» - «Home, de raons, sí que en tenen...» - «¿Quines raons?» - «Que les dones els toquen els...» - «¿Els collons?» - «No, els calerons.» - «¡Bah! Piluaires, botzinaires i renegaires; això són.» - «Aquests es queixen de que no venen prou; en canvi, el salsitxaire, mira-te’l...» - «Ho veig, ho veig... ¡Cues fan davant la seva parada! És clar, les salsitxes no s’han de cuinar; cal només tallar i menjar.» - «¿Menys ollaires i més salsitxaires, doncs?» - «I més caramellaires. Són els nous temps, ¿què hi farem?» Així, sense adonar-nos-en, nosaltres mateixos anàvem fent els rodaires, d’una banda a l’altra del mercat sense comprar res. El cercolaire i el clavetaire no estaven tampoc molt contents. «No se’n fan tantes, de bótes, com abans», es planyia el primer. El porronaire ho corroborava dient: «La gent ja no pren tant de vi; ara pren begudes isotòniques, energètiques i vigoritzants.» En aquell moment, l’escorçaire s’havia encreuat amb nosaltres i s’hi havia unit de bell nou. «No feu cas -ens va dir-; gos lladraire no és mossegaire.» - «¿I què en direm, dels gats?», em vaig aventurar. «¡Bah, uns miolaires!», va soltar l’artigaire. Va ser llavors quan ens en vam adonar: la part del mercat on hi havia els venedors de productes tèxtils estava enrarida: el telaire, el faixaire, el llençaire, el mantaire, el mitjaire, el randaire, el sedaire i el samarretaire feien realment molt mala cara. «¿Què passa? -vaig preguntar-.¿Aquests tampoc no venen prou?» - «No, no és això -em va respondre el llevaire-. És que sembla que hi ha mala maror pel ram del tèxtil.» - «¿Què? ¿Hi ha vaga?» - «¡Ah, si fóra això només! No, no és vaga; és obaga.» - «¡I ara, obaga! ¿Què és això?» - «Mira cap allà i ho veuràs tu mateix.» M’ho va dir tot indicant cap a un sector del mercat, on s’havia format un bon batibull: un grup de gent esquellotaire havia mogut un escàndol amb crits, pancartes, botzines i tota una comitiva d’homes sorruts amb roba cenyida de fàbrica i cares mostatxades. «¿Qui són aquests?» - «Puff... N’hi ha de tot: indianaires, borraires, puaires, cilindraires, bitllaires, llançadoraires... Tots del ram.» - «¿I què volen?» - «Mostrar el seu descontentament.» - «¿És que no treballen?» - «Oh, massa i tot. Estan descontents perquè els amos de les fàbriques són rics i viuen bé, i ells són pobres i malviuen.» Jo, mirant al meu voltant, em vaig arronsar d’espatlles abans de dir: «I això, al mercat, ¿li interessa?» - «De fet, el mercat és justament el culpable d’aquesta situació», va argumentar l’escorçaire, totalment convençut. «Mireu -va dir l’artigaire amb cara d’urgència-, a mi, en casos d’aquests, sempre em passa igual..., disculpeu.» I va desaparéixer d’entre nosaltres. El llevaire, que el coneixia, em va explicar: «Orinaire, el xicot.» - «Aha, entesos», vaig acceptar-li jo l’explicació. Tot això, però, succeïa en el context d’un episodi inversemblant: el farinaire i el sedassaire estaven barallant-se amb cops de puny i tot. La gent del voltant que ho presenciava ens va explicar que el sedassaire acusava el farinaire de vendre als clients farina massa grossa, agrumollada; i el farinaire acusava l’altre de fer els sedassos massa atapeïts; tant, que era inviable sedassar. «¡Quina gent més pegaire!», pensaven molts. Hi havia per allà un medecinaire que s’ho mirava, però, fent els seus comptes. És clar, amb tantes ferides, blaus, traus i mossegades podria vendre ungüents i olis dels seus. Un tamborinaire va irrompre en escena. Venia acompanyat per dos agutzils i un herald, que va proclamar un ban: «Per osdre del senyor ascalde es fa saber...» Repic del tamborinaire. «Que, ha pastir d’ara...» De nou, repic del tamborinaire. «Tots els membres dels gremis d’astesans i d’oficis lliures...» Un altre repic del tamborinaire. «Haussan de pagà un tsibut aspacial...» En aquella ocasió el repic del tamborinaire va quedar ofegat per una ovació de desgrat de la gent. «Així, doncs -va continuar l’herald-, els adobaires, els esclopaires, els coetaires, els estanyaires, els pellaires, els pintaires, els plomaires, tots ells, ¡a pagà el nou tsibut aspacial!» - «Escolte -va dir a l’herald un home més aviat gran amb barba i ulleres de grossos vidres-. ¿I els vidriaires, què farem?» - «¡També, a pagà!», va respondre l’herald, enutjat. «¿I els pellissaires, els premsaires i els fassinaires?», li va preguntar un altre. «¡També, a pagà!», va amollar l’herald fora de si; i encara va afegir: «¡Gent parlaire i ronsejaire, mamaire i brunzinaire, roncaire, menjaire, rotaire i rondaire!» En veure que llur clientela quedaria sotmesa a un nou impost (‹el tsibut aspacial›), i que, per tant, quedaria més empobrida, els musclaires i els ostraires ho van tenir clar: directament van començar, amb cares llargues i goles fetes un nus, a desmuntar les seves respectives parades del mercat; s’havia acabat el bròquil per a ells. També per al quincallaire. L’olivaire, el mantegaire, el matonaire i el tripaire es van mirar entre si, com preguntant-se: «¿Què farem nosaltres?», però encara van aguantar, a veure què passaria. Un minaire que per algun motiu estava per allà va protestar verbalment: «¡No és just tot això que, sense més, ens atribuïu, a la gent del poble!» Tothom se’l va mirar, entre sorprés i espantat. «La gent -va prosseguir el valent minaire- som també barrinaire, perquè barrinem; imaginaire, perquè imaginem; grimpaire, perquè grimpem per damunt de les dificultats; manegaire, perquè ens esforcem per tal de manegar els nostres assumptes del dia a dia.» - «¡Molt ben dit!», el va aplaudir un gadollaire, d’aquells que comerciaven amb carn de contraban i que, òbviament, no tenia parada visible al mercat. «Sí, però -va dir una senyora de molt bona salut i molt ben portada-, de vegades la gent és una mica pessigaire...» Ho deia, és clar, perquè algú, dissimuladament, li havia pessigat el cul pel mercat. En aquell moment, un paquetaire que estava per allà a prop es va posar a xiular fluixet, mirant cap a una altra banda, com fent-se el desentés. Mentrestant, el llitaire del mercat va examinar els llits que presentava exposats al públic i es va imaginar una escena, sobre un d’ells, amb aquella senyora i ell mateix. Una vella vetllaire ho va veure i ho va comprendre de seguida, amb total desaprovació; perquè ella mateixa hauria volgut ocupar el lloc de la senyora en aquella escena imaginària amb el llitaire. El terrissaire li va dir al seu manxaire, car havia instal·lat allà mateix, al mercat, el seu talleret portàtil: «Para ja de manxar al forn, que pleguem.» El manxaire era una persona llepaire i en tot adulava el seu patró; molt més en aquella ocasió, quan plegarien abans de l’hora prevista. Quan jo mateix ja tornava cap a casa, havent-me acomiadat dels homes del camp, un desconegut em va assaltar en ple carrer; va resultar ser un conegut topinaire. «El dia de les eleccions -em va dir- jo et donaré el sobre, ja tancat. ¿Quant demanaràs?» - «¡Xe, tu! -vaig protestar-. Però ¿què t’has pensat, poca-vergonya? ¿És que això es compra i es ven, com la sal a cal salinaire?» - «Prou que hi ha gent que ho fa, i se n’aprofita.» - «¡Fuig del meu davant, mala peça! ¡Si no, et deixaré tan mal parat que ni els receptaires trobaran recepta per a tu!» - «Eps, compte amb el que dius i amb el que fas; soc un ciutadà emparat per la llei.» - «¡Molta llei i molt poca vergonya! -em vaig encarar amb ell amb cara de batallaire-. ¡Desapareix de la meva vista, merdacaner, alumaire!» Llavors el topinaire va fer un senyal amb la mà i a l’instant, de la penombra que oferia un portal d’una casa propera, va sortir un homenot amb molt mala expressió a la cara, ferreny com un pedraire, armat amb l’escoda d’escodaire. Us ben dic que, si jo m’haguera quedat per a comprovar-ho, el bèstia aquell m’hauria deixat com els trullaires deixen les olives amb la mòlta. En arribar a casa escàpol, gràcies a Déu, vaig veure que la meva rondinaire muller ja havia tornat de cal cabelleraire i estava amb el seu passatemps preferit: és puntaire; això, és clar, quan no fa de rivetaire, car es dedica a posar rivets a roba que li porten a casa. Quan li vaig explicar tot el que havia passat al mercat del Fargaire, ella, rabiüda, va apartar les puntes a un costat i es va aixecar per a posar-se les mans a la cintura i amollar-me: «‹¡Pouaire -em vas dir-, tornaré a fer de pouaire!› ¡Ha! ‹I, si no de pouaire, d’orriaire›... ¡Ha-ha! ‹I, si no, de morteraire›... ¡Ha-ha-ha! ¡Ni pouaire, ni orriaire ni morteraire! ¡Que te’m vas a fer el petaire al mercat del Fargaire!» Llavors, just abans de que jo me n’anara al racó i em fera petit com un ratolí rosegaire, la meva muller va aixecar el dit contra mi per a fer de pronosticaire: «¡Acabaràs malament, farsaire!» - «¿Farsaire? -vaig replicar jo-. Caram, com la gitana...» - «¿Quina gitana?» - «¡La que se n’ha anat amb el culleraire!» - «¡No m’estranya; ganes m’agafen d’anar-me’n jo amb ells, trinxeraire!» -- © Juli Vert, 2026.
